Eizaguirre, un mite baix els pals

VALÈNCIA. Les porteries de Mestalla han vist com grans porters les han defensat al llarg dels anys: Cano, Quique, Pesudo, Zamora, Abelardo, Pereira, Sempere, Otxotorena, Zubizarreta, Cañizares, Neto... Però els seguidors més veterans, quan se'ls pregunta pel millor porter que han vist ho tenen clar:"Com Eizaguirre, ningú” solen contestar. 

Aprofitant que demà a Mestalla es voran les cares el València i la Real Societat, dos clàssics de la Lliga. I dos equips en els que va jugar com a porter Ignacio Eizaguirre, pot ser bon moment per recordar la seua figura i la seua trajectòria.El nostre protagonista és una peça fonamental per entendre els triomfs de la primera època daurada del club. En els anys 40 del passat segle els de Mestalla van viure l'etapa més prolífica de la seua història. En eixos èxits foren tan importants els gols marcats pels membres de la davantera elèctrica, com els evitats pel bloc defensiu encapçalats per la dupla de centrals Juan Ramón-Álvaro i sobretot pel porter Eizaguirre, en els 250 partits que va defensar la seua porteria, repartits en les nou temporades que va pertànyer a l'entitat del rat-penat. 

La seua arribada a Mestalla no va ser fàcil, les negociacions per al seu fitxatge van ser llargues i costoses ja que la Reial no volia despendre's d'un guardameta tan prometedor. Però, el bon treball dut a terme per Luis Colina, va aconseguir portar-lo a València. 

Una vegada al club valencianista els seus inicis tampoc van ser senzills. L'entrenador, Ramón Encinas, li va donar la titularitat a Pio i Eizaguirre va tindre que esperar la seua oportunitat. Quan esta va arribar ja ningú li va llevar el lloc, en eixe mateix moment naixia el primer gran mite de la porteria valencianista. 

D'Eizaguirre es deia que era un porter perfecte: potent, àgil, atlètic, alt, amb reflexos felins, caràcter i molta decisió, el que li feia dominar la seua àrea. A més, sabia combinar l'eficàcia amb l'espectacularitat, les seues estirades causaven furor entre els aficionats. Hui en dia, seria considerat com a un jugador “mediàtic”, sabia innovar en la indumentària i captar l'atenció de la prensa gràfica per la plasticitat de les seues intervencions. El gran guardameta basc, va aconseguir en les files valencianistes, entre els anys 1942 i 1950, tres lligues, dos subcampionats, una Copa i va arribar a disputar altres quatre finals coperes. Els éxits al club li feren jugar a la selecció en 18 ocasions, incloent dos partits al mundial del Brasil de 1950, on Espanya va aconseguir la quarta posició. 

Eizaguirre ha passat a la història del club de Mestalla com un dels més grans que ha defensat la porteria valencianista. És impossible entendre la trajectòria del València dominador dels 40 sense tindre present el seu treball: Campió de les tres primeres Lligues i de la segona Copa guanyades pel club. A nivell individual va guanyar dos trofeus Zamora, les temporadas 1943-1944 i 1944-1945. Amb 32 anys va finalitzar el seu contracte amb el València i va retornar a la seua ciutat, Donosti, per jugar a la Reial Societat.