X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 21 de noviembre y se habla de ruben uria valencia cf opinion VICENT MOLINS
GRUPO PLAZA

opinión

El camí i la felicitat

És més, la situació esportiva actual ens podria fer pensar que per disfrutar com estem fent-ho enguany, era necessari travessar el maleït calvari de dos anys sense quasi alegries a tastar...

20/11/2017 - 

VALÈNCIA. Recorde, com si l'estiguera acabant d'escriure ara mateix, l'últim dels meus articles a www.plazadeportiva.com. El vaig titular “El Ministeri del Temps”. Aquell dijous volia -no sé si amb massa encert- plantejar la hipòtesi de com seria el València hui en dia si, tal com ocorre a la sèrie de Televisió Espanyola, tots aquells que senten el club com a propi hagueren pogut travessar una d'eixes portes que et transporten al passat per evitar que a l'entitat de Mestalla es prengueren tantes i tantes decisions equivocades amb l'únic objectiu d'aconseguir així, esborrar, per exemple, les últimes temporades de patiment. Però com succeïx a la ficció sempre acabe aplegant a la conclusió: el passat no ha de modificar-se perquè variar les mesures dutes ja a terme transformaria per complet el present i -com assegurí pel mes de juny- “mai saps si podria ser pitjor el remei que la malaltia”. És més, la situació esportiva actual ens podria fer pensar que per disfrutar com estem fent-ho enguany, era necessari travessar el maleït calvari de dos anys sense quasi alegries a tastar.

No hi ha res com perdre una cosa per tornar a valorar-la de la manera que realment es mereix. Passa en qualsevol àmbit de la nostra existència. No ens adonem de la sort que tenim fins eixe precís moment en el qual desapareix dels nostres nassos. A Mestalla ens havíem acostumat a guanyar títols en l'inici del segle i a ser un fixe de la Champions League una dècada més tard. I més enllà de la política de preus de les entrades i altres factors que hi influïren, per exemple, el coliseu de l'avinguda de Suècia ni tan sols s'omplia quan arribaven els creuaments a la màxima competició continental. El caviar ens sabia a poc. Mal assumpte. Perquè una cosa és l'exigència i altra ben diferent el no reconeixement de les coses ben fetes. La primera mai ha de faltar perquè sense ella, el València no haguera despertat del seu malson. És indispensable per no oblidar els orígens i la història d'una entitat, referent a Espanya i Europa, la qual ha aconseguit el seu prestigi gràcies a eixe afany de superació, a l'esperit de lluita i sacrifici que després de dotze jornades permet mirar pel retrovisor al Reial i l'Atlètic de Madrid. I no només això, sinó que també ens obliga a pensar en què diumenge vinent, els somnis poden convertir-se en realitat. El Barça haurà de rendir a un gran nivell si vol puntuar a Mestalla.

Però no podem tornar-se bojos. Quan aplegue el mes de març veurem si este equip, si el vestidor encapçalat per Marcelino té capacitat com per a, de veres, posar en dubte la supremacia d'un conjunt que compta amb Messi en el seu planter. Fins que arribe eixe moment, toca gaudir del trajecte. De les victòries, dels empats i fins i tot d'alguna derrota. Perquè no hi ha un sols camí cap a la felicitat, sinó que la felicitat és el camí. I la senda que capitaneja el tècnic asturià és la mateixa que dècades enrere ens va permetre conviure amb el millor València des del seu naixement. No vull comparar dos èpoques tan diferents, més aviat tot el contrari, simplement pense que treballant com fins ara, disfrutant del dia a dia i fent bona la dita del partit a partit, estarem més a prop de ser feliços amb esta camiseta que tant ens apassiona.

I és que, amb el cor a la mà, la formació de Mestalla va augmentar a sis punts la diferència amb el tercer i el quart classificat, en la vesprada en la qual pitjor futbol va protagonitzar en tres mesos de competició oficial. La plantilla és curta i el mercat de l'hivern marcarà el sostre d'esta il·lusió permanent instaurada a la nostra ciutat des que va encetar-se la temporada. Ara bé, no és menys cert que les grans gestes s'aconseguixen amb triomfs com els d'ahir. La fortuna és fonamental per mirar als ulls als grans transatlàntics de la Lliga. Tal vegada sone pretensiós, però a Barcelona, els hòmens de Marcelino van estar beneïts per la sort del campió. Encara jo sóc dels que pensa que la sort també es treballa. L'Espanyol va perdonar, sí però si en comptes de Neto haguera estat altre porter, no estaríem amb este somriure infinit. Si en comptes de a Kondogbia eixa pilota li haguera caigut a altre migcampista -algun que l'any passat s'atrevia a traure pit- tampoc estaríem tindríem tantes ganes de parlar hui de futbol. I podria continuar, però vaig a respirar fondo i a frenar. Preferisc disfrutar del camí perquè fent-ho, estic convençut que enguany trobaré la felicitat.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email