VALÈNCIA. El passat diumenge, a Bilbao, va debutar amb el València el jugador italià Patrick Cutrone, davanter cedit pel club anglés del Wolverhampton, on no va triomfar, com tampoc ho va fer a la Fiorentina. Arriba a València en la intenció de tornar a ser aquell jove punta del Milan, que en la campanya 2017/2018, va arribar a debutar amb Ia selecció azzurra i va ser nominat al premi Golden Boy. Patrick Cutrone no és el primer davanter transalpí que defensa la samarreta del rat penat. Abans que ell, altres quatre ariets italians ho varen fer: Lucarelli, Di Vaio, Corradi, Tavano i Zaza.
Cristiano Lucarelli va ser el primer d'ells en vestir la samarreta valencianista en la temporada 1998/1999. Era el típic ariet corpulent, un 9 a l'antiga, la seua major qualitat era la fortaleça física. Eixa campanya, els de Mestalla, dirigits pel “general romà” Claudio Ranieri, aconseguiren dos títols oficials: la Copa Intertoto, en plena pretemporada i la Copa del Rei. Malgrat els éxits col·lectius l'aportació del “toro di Livorno” va ser del tot discreta, tal vegada per la greu lesió de genoll que va patir i que no li va deixar jugar més que 20 partits, en els que va marcar 3 gols. A més, l'estat de forma del trident ofensiu format per Claudio López , Adrian Ilie i Goran Vlaovic li acabaren de tancar completament les portes i finalment va ser traspassat al Lecce en l'estiu següent.
Marco di Vaio va arribar a València en 2004, procedent de la Juventus de Turín. La seua arribada va generar il·lusió en una afició que acabava de viure la temporada més exitosa de la seua història amb el doblet de la Lliga i la UEFA. Els seus primers partits van ser fantàstics amb bon joc i gols. Precisament, un gol seu va servir per aconseguir el darrer títol continental dels valencianistes, la Supercopa d'Europa davant el Porto, en una final disputada a Monac. En Lliga cinc gols en sis partits feien pensar que l'italià anava a ser un davanter dels que marquen època, però desgraciadament no va seguir amb eixa dinàmica i tot es va complicar molt més quan Ranieri va ser acomiadat. I encara va ser pitjor per a ell quan es va fitxar a David Villa, esta situació va provocar la seua eixida al gener de 2006.
Junt a Di Vaio, en l'estiu del 2004, va arribar altre ariet transalpí: Bernardo Corradi. Un davanter corpulent i alt que explotava la seua capacitat per al joc aeri. Va ser fitxat de la Lazio, junt a Stefano Fiore, en una operació ruïnosa en la que es va tractar de saldar els deutes pendents de l'equip lazial pel traspàs de Mendieta. En la seua única campanya al València va marcar 3 gols en 21 partits de Lliga. La següent campanya va eixir cedit al Parma i en l'estiu de 2006 va ser traspassat al Manchester City.
I arribem a “Ciccio” Tavano, un dels pitjors jugadors que ha xafat Mestalla. Va ser fitxat l'estiu de 2006, després d'haver-se convertit en una de les grans revelacions del campionat italià, a l'anotar 19 gols en l'Empoli, però al València no va fer ni un i només va jugar un partit com a titular. Al mercat d'hivern va ser cedit a la Roma i venut al Livorno al següent estiu.
I l'últim davanter azzurri arribat a Mestalla, abans de Cutrone, va ser Simone Zaza qui va ser fitxat en el mercat d'hivern de la temporada 2016-17. En eixe final de campanya va anotar 6 gols, convertint-se en una peça clau per assegurar la continuitat de l'equip en Primera. Una permanència seriosament amenaçada, com no, per la nefasta gestió de Meriton Hòlding Ltd. En la següent temporada, la primera de Marcelino a la banqueta, l'italià va marcar 13 dianes. Eixos 19 gols són la xifra més alta de gols marcada per un transalpí defensant la samarreta valencianista, el que converteixen al bo de Simone en el nostre particular “capo cannonieri”.
Esperem que Cutrone continue la seua estela.