Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

OPINIÓN PD / OPINIÓN

El carranc va cap arrere

26/02/2020 - 

VALÈNCIA. “Precisament, sense tal compromís, quasi kamikaze, sense eixa voluntat, seria un absolut desastre. És lo bó que té esta pel·lícula, que el voler del vestuari ho està traient avant sense tindre massa a lo que agarrar-se. Encara que també comporta una cosa negativa. Amb tal desgast partit darrere partit el recorregut no pot ser massa llarg. Este ritme és insostenible. D'arribar a març sense plaga de lesions musculars, ho faràs sense gasolina”.

Això es va escriure en este espai el 4 de desembre. Anava acompanyat d'altres línies, les inicials deien que havia massa ganes d'alçar a Celades com a déu de la tàctica amb una facilitat absurda i per assumptes nimis per qüestions de trinxera. Osiga, que sorpresa, açò no és. Qualsevol amb ulls a la cara veia des del principi que este grup corria amb desesper per a tapar totes les manques tàctiques que atresorava. Que no havia fe en una idea. Bàsicament, perquè mai va haver una idea. Acabada eixa frescor que s'ha menjat el fervor dels futbolistes es va acabar tot. Fins la sort. Antany, almenys, les 20 arribades a l'àrea per partit les anaves traient amb fortuna, ara lo estrany és no eixir golejat del camp.

És per això, i per les mil coses més que ací hem anat dient tot l'any, que resulta absurd pretendre emblanquinar-ho en una mera crisi de resultats. Eixa és la gravetat: És sistèmic.

Les raons són moltes. Has canviat un entrenador hiperexigent, pesat, intens, controlador de tot aspecte, metòdic, que convertia els entrenaments en un Vietnam, mantenint alerta a la tropa les 24 hores del dia, per un altre lax, amb un cos tècnic justet, que en boca de Coquelin, es dedica a no molestar. Que tampoc té cap mena d'autoritat sobre el vestuari, i damunt, quan mires darrere d'ell, no hi ha club. Només un president mutat en caricatura al qual la caseta no respecta. Per a postres, la caça de bruixes a Paterna ha trencat també molts dels esquemes preparatoris. El control de la dieta, el treball de prevenció i recuperació, el metge… Tant de bo tot es reduïra a quatre partits perduts.

La figura d'Alemany no era només un rostre públic. Era el poder. El poli bo quan tocava, i el dolent quan es requería. El sustent que legitimava la constant pressió de Marcelino sobre el grup. Celades a més d'arrossegar el hàndicap de ser un entrenador novell, sense resposta a determinades qüestions, vitals en l'elit, també viu abandonat a la seua sort, deslegitimat públicament davant la primera vegada que va traure les dents a Murthy alineant-se amb la plantilla, aterrat a un club en demolició on els rols de poder no existeixen. L'única cosa pareguda és un tal César, al qual has amagat al punt que no sols és una figura invisible per al entorn, és que a més no té vincles amb el primer equip.

La definició perfecta d'una ruptura total. No és ja l'obstinació d'enmerdar l'ambient amb lo de Rodrigo al estiu i al hivern, vareu veure alguna vegada a un capità (Gayà) criticar públicament al seu club les ànsies de vendre a un jugador rellevant en vespres d'afrontar el tram més exigent i decisiu de l'any? A un altre (Parejo) demanant-li que fitxe a algú d'una vegada? O assenyalar que no hi ha objectius a seguir, i que no et ficaràs al Top-4 amb el femer que tens per club? Els jugadors en constant rebel·lió des de setembre. Els jugadors subjectant el castell de naips des de fa cinc mesos. És també el president cuinant portades i missatges enverinats contra la plantilla a través de tercers per a assenyalar als futbolistes i desviar el focus de la propietat.

Encara que no sigues capaç de veure tot açò, queda't amb una cosa més senzilla de digerir: Vas camí d'acabar la Lliga amb 65/70 gols encaixats. Amb eixa quantitat no és que no et fiques a Europa, és que caldrà celebrar no quedar per davall del 12è lloc. Celades porta quatre mesos dient que cal fer alguna cosa per a evitar la sagnia defensiva, però lluny d'això, al pur estil Meriton, continua impassible davant el problema. I no és cosa de centrals, sinó de bloc. No es pressiona, no es furta una pilota, no es fan faltes…

“Una classificació sustentada únicament pels resultats quasi perfectes de local, antullant-se artificial arribar al quart lloc per absència de joc i quantitat de gols encaixats”.

Això també es va escriure ací fa un temps, quan el món era feliç en la inòpia.

Ha tardat a arribar més del que esperàvem? Pot ser, fins i tot quedava l'esperança que decidiren donar-li al pause i no tocar res fins a juny per a poder passar esta temporada com l'última bona, sana, en molt de temps. Perquè lo pitjor de tot lo que està ocorreguent al VCF no és això d'ara, sinó la insana sensació que només és el principi d'una tònica que s'estendrà durant els pròxims cursos.

Els carrancs mai caminen cap avant.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email