Des dels seus inicis, la trajectòria del CD Mestalla va ser triomfant, en tan sols dos temporades va aconseguir ascendir a la Segona Divisió, on va debutar la temporada 1947/1948...
VALENCIA. Des dels seus inicis, la trajectòria del CD Mestalla va ser triomfant, en tan sols dos temporades va aconseguir ascendir a la Segona Divisió, on va debutar la temporada 1947/1948.
El filial valencianista va despertar enormes simpaties entre l'afició per la joventut i les bones maneres dels seus jugadors així com la classe que atresoraven.
Eixa brillant trajectòria del CD Mestalla va tindre el seu moment estel·lar durant la campanya 1951/1952, quan l'equip entrenat per Carlos Iturraspe, exjugador del primer equip, va quedar subcampió del Grup Sud de la Segona Divisió. Durant eixa temporada, la base de l'equip la integraven jugadors com: Timor, Ibáñez, Domínguez, Sendra, Mangriñán, Aragonès, Fuertes, i Sòcrates. Entre tota la xavaleria del Mestalleta destacava un mite del valencianisme: Juan Ramón Santiago, el veterà defensa i capità del València CF, que una vegada "jubilat" del primer equip, va jugar les seues últimes temporades reforçant al filial en un exercici d'implicació i d'amor al club.
El joc dinàmic i brillant desplegat pels d'Iturraspe feia que cada dia de partit les graderies del camp de Mestalla es plenaren d'aficionats, fins i tot arribant a congregar més espectadors que el primer equip.
El segon lloc a la classificació final de la lliga li va donar dret a disputar la lligueta d'ascens a Primera, junt a equips tan potents com l'Sporting de Gijón, Racing de Santander, Logroñés, Ferrol i l'Alcoià.
Esta lligueta va ser guanyada pel filial valencianista. El 29 de Juny de 1952, després de golejar el Logroñés (5-0), el CD Mestalla aconseguia l'ascens a la Primera Divisió. Les graderies del camp van embogir amb la possibilitat de que, per primera vegada, la ciutat de València tinguera dos equips a la màxima categoria del futbol estatal.
El CD Mestalla es va convertir en el primer filial que aconseguia el dret a jugar a la màxima categoria del futbol estatal. Esta situació va convertir-se en un gran mal de cap per a la directiva valencianista i per a la pròpia Federació Espanyola de Futbol. La possibilitat de tindre dos equips depenents d'un mateix club competint a la mateixa competició lliguera era un fet inaudit i comportava el recel de la resta de clubs.
La única possibilitat viable per que el Mestalla jugara a Primera sense problemes passava per la seua desvinculació del València CF. Finalment, després de moltes discussions i divisions internes dins del valencianisme es varen imposar les tesis dels partidaris que el filial seguira amb la seua funció de proveir de futbolistes al primer equip. La renuncia a l'ascens va portar primer a la incomprensió i després a la frustració de bona part de la massa social valencianista.
El gran beneficiat fou el Racing que es va quedar amb la plaça i va ascendir als despatxos.
Anys després, Lluís Casanova, el president valencianista, va admetre que en aquelles dates va patir pressions polítiques i federatives per part de les autoritats esportives perquè el Mestalla renunciarà a la possibilitat de pujar a Primera Divisió. Prova d'estes "pressions" va ser el trasllat del president de la Federació Espanyola de Futbol, el senyor Sancho Dávila, a València per reunir-se al Govern Civil de la ciutat amb les directives del València CF, CD Mestalla, Llevant UE i la Federació Valenciana per tractar de resoldre l'anomenat " cas Mestalla".
Finalment, el filial valencianista es va resignar a no pujar i va continuar a la categoria de plata. A diferència del que feu, en la temporada 1955-56, l'Espanya Industrial, un equip filial del Barça, el qual si va ascendir a Primera. Per fer açò possible es va desvincular del club barcelonista i va canviar el seu nom pel de "CD Condal", que ja quedaria com a nom del club, fins i tot, una vegada va descendir i de nou tornà a ser filial blaugrana.