El club dels quinze

VALÈNCIA. Pot ser hem estat esperant el centenari tota la vida. Me'n recorde ara de les càbales que feia allà pel 98 sobre l'edat que tindria en arribar a 2019 i patir vertigen en contar tants anys. No sóc res del que vaig imaginar ser. Allò, en aquells dies, em pareixia una data inabastable. I mira, ja estem ací.

Fou un acte molt mestaller, al final tot tracta de sobreviure a les expectatives.

Així arribem al passat diumenge, regirant records per culpa de tuiter. Molta gent es va posar a fotografiar la seua biblioteca futbolera arran d'un post de la revista Panenka, i per estos lares, prompte girà a ensenyar-nos els llibres blanquinegres de les nostres prestatgeries. Molta joia del passat. Exemplars construïts quasi artesanalment pels dos o tres autors que en temps de plom van trencar motles i es van posar a ordenar un relat ple d'ombres.

Al final no pots deixar de pensar en eixa gent. A preguntar-te què els porta a recórrer mercats ambulants o llibreries de segona mà, webs de col·leccionista...etc per a rescatar de la perdició tot eixe llegat. Tracten, d'una manera o altra, de desinteressats guardians de la memòria. Salvadors d'un vestigi abandonat. Menudets herois als quals mai ningú els agrairà la seua silenciosa i minuciosa missió de rescat.

Jo vaig perdre prou coses pel camí. Unes, entre múltiples mudances, i unes altres, per patir els mals d'una mare obsessionada en buidar-me l'habitació cada vegada que desapareixia de casa un parell de dies.

Baix l'excusa de 'no són més que trastos', acabà al contenidor algun record pel qual hui pagaria. Per exemple, un àlbum de cromos sobre la història del València que va traure Superdeporte al 1997 i que era una meravella per tindre un contingut allunyat de les habituals fotografies que estem farts de veure. D'alguns, amb prou feines, quedaren les restes. Com del llibre per fascicles de Jaime Hernández Perpiñá; que després vaig poder rescatar saltant al container, encara que em falta tot a partir dels anys 70. Vaig arribar massa tard per a ells. Altra víctima il·lustre fou el Históricos del Deporte Valenciano, que no tenia portada, i la primera pàgina estava plena de gargots a colorins de quan era una criatura i em posava a pintar sobre qualsevol fulla en blanc.

Encara em queda alguna cosa, com un bloc de notes convertit en una espècie de base de dades manual, ple d'alineacions i partits europeus, que ara em fa gràcia veure. O una llibreta, en l'última pàgina de la qual trobe la columna de hui.

No recorde a sant de què la vaig fer, però ahí apareix una curiosa llista amb el hall of fame patri, feta de manera precipitada, i segur que amb algun error. Són els jugadors amb més temporades vestint l'elàstica del rat penat. Sorprèn trobar tal quantitat de futbolistes amb nou cursos. I tan pocs amb la redona xifra de 10 temporades. De fet, són legió els que compten amb 11 o 12.

Hi ha un grupet de distingits, escassos, que són els que trobe destacables per la seua excepcionalitat. Per lo excepcional de comptar amb tal longevitat en una entitat habituada a matar als seus ídols.

Tracta d'una estirp de velles glòries que van aconseguir estendre la seua carrera fins a les quinze temporades, o més enllà. Afegeix la peculiaritat de posseir a un representant per cada era. Doncs ahí està Rino, supervivent de l'etapa fundacional. Asensi i Juan Ramón al capdavant del València elèctric (fins i tot podríem colar d'amagat a Amadeo amb els seus 14 anys i mig). Un desconegut però very important com Enrique Cano abanderant al club dels anys trenta i les seues primeres finals coperes. Pasieguito per als anys cinquanta. Mestre per als seixanta. Arias, Fernando... d'estar feta en estos temps afegiríem a Albelda. 

Em pareix un grup ideal per a, aprofitant el centenari, establir un homenatge coral e institucional a totes eixes figures posant en valor una fidelitat que el futbol modern va convertir en quimera. Ja que el centenari tracta de conèixer-nos i celebrar-nos, quina millor ocasió per a reparar els molts errors que es van escometre al passat, premiant a aquells oblidats que deixaren petjada en la memòria col·lectiva. És una labor pendent, com la d'elaborar la llista dels nostres particulars one-club-man, de la qual tampoc sabem massa.

Sumar mai està de més.