El dia que el VCF fitxà a Saúl

VALÈNCIA. No és moment de cremar la falla. Almenys no per la meua part. Els 3 punts de 12 possibles couen. I molt. Però despús-demà aplega la Juve. La Champions torna a Mestalla i amb ella, la possibilitat de competir amb els millors futbolistes del planeta. Encara que molts d'estos ja militen en la nostra Lliga. Fins i tot, algun pogué fer-ho com a blanc-i-negre. I no parle d'un qualsevol. Em referisc, sense dubte, l'home de moda del futbol espanyol. Valencià, nascut a Elx ara fa 23 anys, les dos actuacions de Saúl Ñíguez amb la selecció nacional l'han permés pujar -si no ho estava ja- a l'estatus d'estrela mundial. El gol, amb partidàs inclòs a Wembley va ser la seua carta de presentació en la nova era Luis Enrique. I no content amb això, després de ser ningunejat primer per Lopetegui i més tard per Fernando Hierro, l'il·licità es convertí en profeta a la seua terra obrint el marcador a sa casa, al Martínez Valero, amb una cabotada inapel·lable. L'ovació tancada i atronadora quan va ser substituït en el minut 64 li va regalar l'opció de tocar el cel amb les mans. Encara que, les coses com són, tot i la seua curta edat, este prodigi ja sap el que és triomfar com a professional havent guanyat, per exemple, la Lliga, la Copa i les Supercopes d'Espanya i d'Europa. Però la seua història haguera sigut prou diferent. No sé si pitjor, però almenys sí diferent. Hi ha un perquè.

Tot arrancava un 17 d'agost de l'any 2014. Saúl es preparava per a disputar el seu últim partit com a futbolista de l'Atlètic de Madrid. Com a mínim eixa temporada. L'alacantí es col·locava la camiseta matalafera en la final del trofeu Carranza sabent que, a priori, Simeone no anava a donar-li les oportunitats que ell necessitava després d'una campanya sencera al Rayo Vallecano. Allí, a més, no li havia quedat una altra que, en molts compromisos, adaptar-se a la posició de central i complir com podia. Al coliseu de l'avinguda de Suècia, per exemple, una errada seua havia permés a Jonas marcar el gol de la victòria xe. L'experiència havia sigut bona tot i les circumstàncies, però el jove jugador volia més. I al Calderón anava a ser quasi impossible. Més encara quan els rojiblancs ja tenien virtualment tancat un acord amb l'Spartak de Moscou perquè Jurado tornara a casa. El gadità estava destinat a ocupar la seua fitxa.

Amb eixos condicionats botava a l'herba de l'històric estadi andalús un internacional en les categories inferiors de la selecció que volia fer-se un nom en l'elit. I aquella nit ho bordà. Jugà un partit rodó. Com a migcampista, on a ell li agrada, tallant, recuperant i aplegant des de la segona línia per a marcar. Una diana que va permetre als del Cholo derrotar a la Sampdoria (2-0) i, el més rellevant, fer canviar d'opinió al tècnic argentí. L'entrenador frenà el retorn de Jurado... i la cessió de Saúl, al València. Sí, sí, al València. L'entitat blanc-i-negra havia aplegat a un principi d'acord amb l'Atlètic per al préstec del futbolista. La figura de Jorge Mendes -altra vegada el súper agent- havia sigut clau. Nuno acabava d'aterrar al Cap i Casal, volia un migcampista de tall defensiu. Zuculini no el convencia per a res i volia introduir fam en el seu vestidor.

El discurs del portugués havia acabat per convéncer al migcampista. Sabia que anava a ser important al club de la rata penada, el mateix que havia vist créixer als seus dos germans, Jonny i Aarón. Tant era així que els bitllets d'AVE ja els tenia comprats. Diumenge estava a Càdis, dilluns agafaria el tren des de Madrid i dimarts, si la revisió mèdica era satisfactòria, s'oficialitzaria la seua contractació. Però allò mai va succeir. Simeone no el deixà anar. El Carranza ho canvià tot. La decisió va desajustar tant la planificació que el club va acabar per fitxar a Filipe Augusto. Se'n recorden? Aquell brasiler fluix, fluix que va arribar procedent de Rio Ave que després el mateix Mendes -sols pot fer-ho ell- va enviar al Benfica. Com són les coses, veritat?

Però eixa no va ser l'única vegada -sí la més pròxima- en la qual el València volgué fitxar a Saúl. I és que abans d'anar primer al Madrid i després de l'Atlètic, quan el menor dels Ñíguez encara estava a Elx, els responsables de captació de Paterna ja li havien tirat el guant en diverses ocasions, però ell mai va donar el pas. No alçava ni metre i mig quan un xiquet amb cabellera rossa, corretejava per l'aparcament de la Ciutat Esportiva esperant que algun dels seus germans majors finalitzara el partit del cap de setmana. Mantinc viva la imatge d'ell sent un terratrèmol. No s'estava quiet per res del món. I mentre anava d'un lloc a un altre son pare, Boria, ex jugador de l'Elx, em deia: “Alberto, el xicotet serà millor que els grans, fes-me cas”. I així ha sigut. José Antonio no t'equivocaves. Llàstima que no ho haja sigut a València.