VALÈNCIA. La lliga avança tan ràpid que sembla que una setmana és un mes. El calendari comprimit fa que les novetats i l'actualitat funcionen com si anarem dalt d'un Fórmula 1. Voro entrenador, com si tornarem al passat i molta sensació d'estar dalt del Titanic.
Només espejismes, xicotetes alegries, com el gol de Guedes a Granada sacsen el cor que sembla endormiscat per una tornada al futbol després del confinament que no era, de bon tros, allò que es pensava. Aquell partit contra l'Athletic sembla que va ser en una primavera llunyana i prompte vorem Granada com aquell partit de fa tant de temps.
El ben cert és que la sensació que la lliga en clau valencianista està amortitzada no ens la lleva ningú. I van caiguent peces que no conviden a l'optimisme.
El jugador que va parlar de l'entrenador anterior a l'anterior va tindre un part mèdic dels que fan acabar la temporada ja. Garay ja és història del club per ja no ser part d'ell. I Gayà sembla que també tindrà
complicat tornar a vestir-se de curt.
A tot açò li poden afegir la no presència d'alguns jugadors que semblen fonamental per a les pulsacions de l'equip, com Parejo, motor essencial mentres no es demostre el contrari i el trident francés, que tantes alegries ha donat a la parròquia.
Fins Maxi, amb el que podries anar a qualsevol escenari no amigable, està desfent-se
com un sucret en el café.
És difícil imaginar un Valencia CF viatjant per Europa l'any que ve. És necessari fer-ho, per prestigi esportiu, encara que no faça goig la segona competició europea després de dos anys de Champions. Cal estar i cal
competir. Sense saber amb quins jugadors, sense saber amb quin president.
L'únic cert, sembla, és que Arias serà el representant del club quan toque anar a Suïssa. Esperem que això no canvie. Un dels pocs encerts de l'actual direcció directiva del club que, en este cas sí, ha conjugat el sentiment amb la imatge. I les informacions que comencen a apareixer parlen de la cartera del superagent Mendes per tornar a la senda de les alegries.
Amb entrenadors relacionats, clar. Servidor sempre ha defensat que és bo tindre de cara als agents importants, sempre que estiguen per sumar i no restar. I el Valencia CF, com tots els equips, sempre han tingut representants més o menys amos del corral. Recorden a Toldrá o Quilón als seus dies, per exemple.
I si faltava un poquet de caldo, fiquen als fills del màxim accionista entrant en escena. Parlant per ells o pel pare. Caiguent-li de tots els colors i totes les fòbies a ella, mostrant-li moderat respecte a ell. Amb més preguntes que respostes. Amb l'arribada d'un nou Lim a la ciutat.
I amb un camp que sembla ser la pedra fonamental per a medir on va a arribar este Valencia CF post confinament. La pedra sempre ha estat ahí. Però ara ja no se li pot pegar patada endavant. Fer-ho seria trencar-se el peu i no poder caminar cap al futur.
Recuperar el motor emocional i social del club, clau per tornar a viure els pistons del nostre Fórmula 1 amb el sentiment de sempre. Ara sembla estar en boxes.