El número '10'

VALÈNCIA. El 10 és en numerologia la representació de la perfecció i la destresa. En matemàtiques és l'origen de tot. És clar que el"10" té un halo màgic que en la nostra cultura, s'associa als conceptes de plenitud, talent, bellesa, virtuosisme, precisió, nocions que també es reflecteixen al món del futbol.

Els anglesos, creadors del futbol van ser els que popularitzaren la numeració dels jugadors des de la temporada 1939-40, quan la F.A. va ordenar posar dorsals a les samarretes dels equips que disputaven la seua lliga. D'Anglaterra es va anar estenent esta norma a altres lligues i disciplines esportives. 

Esta numeració es va fer, bàsicament, per identificar els jugadors;  durant moltes dècades els equips jugaven amb els dorsals de l'1 a l'11. Amb el pas el temps, eixos números es van vincular a les demarcacions dels jugadors en el terreny de joc. El porter es va associar a l'1, el lateral dret al 2 i així successivament fins arribar a l'11. Els primers que van lluir el 10 a l'esquena van ser els davanters centre, que després passarien a ser els 9. Amb el temps, els jugadors més destacats, foren migcampistes ofensius o davanters, començaren a demanar el 10.

A Espanya, la numeració tradicional dels equips no va canviar fins que la Lliga de Futbol Professional (LFP) va permetre que les samarretes dels jugadors de Primera i Segona Divisió tingueren un número fix, assignat per a tota la temporada, junt al nom del jugador en la campanya 1995-96. Els anglesos, novament innovadors, ja ho havien incorporat en la 1993-94.

En la història valencianista grans jugadors han portat el 10 a l'esquena: Subirats, Arnesen, Robert, Kempes, fins i tot el gran Pep Claramunt en alguna ocasió va lluir eixe dorsal. Però des del moment en que es va van començar a assignar un número fixe a cada jugador el primer valencianista propietari del 10 va ser Fernando Gómez Colomer. El segon fou el suec Stefan Schwarz. A l'inici del segle XXI, l'asturià Miguel Ángel Angulo va ser el 10 del millor València CF de la història. Li va seguir altre guaje, Juanín Mata. L'argentí Ever Banega va continuar la nissaga fins que en la segona meitat de la campanya 2013-14 va deixar el club i conseqüentment orfe el dorsal. Durant la pretemporada 2014-15, Dani Parejo va assumir la seua propietat, fins al dia en què, la infame directiva que té okupat al club, va decidir regalar-lo, l'estiu passat, al Vila-real.

En eixe moment es va viure una situació tan esperpèntica que només pot entendre's coneixent la poca empatia que té i la calamitosa gestió d'Anil Murthy. Qui li va negar a Carlos Soler, un jugador fet a Paterna, la possibilitat de lluir el dorsal que desitjava. El singapurès va al·ludir a “motius empresarials” per justificar tan capritxosa decisió. L'okupa de la llotja, trencava així amb un dels codigs del vestuari. Una llei no escrita, però coneguda per tots, que diu que quan un dorsal queda lliure, la resta de jugadors poden solicitar-lo atenent a criteris de veterania en l'equip.

Ara, gràcies a la nefasta planificació de la present campanya, el departament d'improvisació esportiva ha tingut que recórrer a reforçar l'equip amb tres cessions, fins al final de la temporada. I es dona la circumstància que serà Christian Oliva, un jugador uruguaià, quasi desconegut i sense cap culpa en tot este destarifo, qui portarà el dorsal que li negaren a Soler.

Una mostra més de la improvisació, la insensibilitat i la nul·la sapiència futbolística de la negligent banda de l'esmorzar que dia a dia està enfonsant esta entitat centenària.