El partit del segle

VALÈNCIA. Encara recorde el dolor de cara produït per hores i hores de somriures. Ara fa un any del partit de llegendes, el dia més feliç del valencianisme militant. Era una sensació poderosa prenent Mestalla, parèixiem estar tots vivint un somni, com una cosa irreal. Una espècie de nirvana col·lectiu. Retrobaments, reconciliacions, i lo més important, una abraçada cap a dins restaurant ferides d'uns anys prou fastigosos.

Pot ser que sense eixa penitència haguera sigut diferent. Farts que el VCF dolguera tant va ser el cim a un procés de restauració emprès 24 mesos arrere. De sobte, el Puto València again. De sobte, lo millor i pitjor de les nostres vides altra vegada de curt sobre la gespa. La fogositat d'un polvaso després d'un retrobament anhelat fent-nos suar a tots. La llàstima és que no sabérem mantindre-la/estendre-la en el temps, com no hem sabut fer mai amb res. Pareguent una condemna divina que lo bo ens dure menys que una fogonada. Breu, però tan intens com sorollós.

Potser tal brevetat és el que ho fa especial. Lo dit tal vegada siga l'efímer llegat d'una efemèride tan poderosa que el convertirà en una guinda fins i tot més gran que el títol final pel que va comportar. Segurament per a aquells que ho vivírem serà així, una vesprada pervivint tant o més que el record al trofeu conquistat a Sevilla.

Va ser un dia de mirar a totes parts i veure a avis al costat dels seus néts, cadascun amb el seu VCF, i tots dos amb el mateix, d'ulls vidriosos o rostres escenificant l'órgasme espiritual que patien, redescobrint, uns, i coscántse per primera vegada els altres, que lo important està fora de les vitrines. Que el mort seguia molt viu malgrat tants intents d'homicidi. Una vesprada en la qual a més molts futbolistes, presents i passats, van entendre la vertadera dimensió de l'entitat i la responsabilitat de portar, o haver portat, esta samarreta. El rostre d'un Castellanos atacat per la malaltia més cruel, o la plorera de Cañizares enfrontant-se als seus dimonis, són poderoses síntesis emocionals del procés.

Personalment, mai havia experimentat una sensació de pau i felicitat tan intensa com la viscuda aquella vetlada. Fins la llum del vespre caient sobre les graderies va rematar un decorat immillorable. També va ser una jornada per a entendre que davant l'absència de club, existint agents socials, sempre haurà València. És el poder que desconeixem tindre: Organitzats i decidits som més forts que qualsevol desfeta que s'aveïne. Perquè mentre quede un valencianista en peu sempre existirà el VCF.