VALÈNCIA. El divendres, el poble de Mestalla, va celebrar el seu primer triomf en esta llarga e incerta guerra contra el règim. És encoratjador comprovar que els més joves hagen decidit deixar de queixar-se al tuiter i passar a l'acció organitzant-se en moviments de base. Em dóna vida saber que encara queda gent amb la il·lusió intacta per construir un VCF millor malgrat totes les traves que trobaran al camí.
Són la nostra última esperança, davant la devastació, d'evitar que el VCF es convertisca en la UDELAGE; un equip de guelos que a penes ajunte 5 mil persones en un estadi perquè els seus fills i néts s'han fet d'altres equips. Ja està succeint. D'eixir victoriosos depèn esquivar dit final.
Fou lo que més em va cridar l'atenció durant les celebracions de la Copa del centenari, que la mobilització, encara que estiguera a anys llum de la quantitat de gent que va eixir al carrer al 99, o amb les lligues de Benítez, en un context de sequera idèntic (aquell va ser el període més llarg sense títols, i este el segon), pentinara en la seua majoria vintipoques primaveres.
Reconforta que quede gent que es negue a tacar l'escut com s'ha cansat de fer la generació de les cartolines, els del ‘pues posa'ls tu’, que són els que porten venent el club al primer ‘per un València campeó’ que escolten i que continuen alimentant a Meriton amb la seua habilitat per a tacar la samarreta amb el vassallatge que tant els caracteritza.
Alguna cosa haurem fet bé per a que els xavals ens hagen eixit decents.
Doblegar a un dels aparells al servei de Meriton és un gran pas, però quedà incomplet. Aquell que va exercir de portaveu de Murthy fins en tres ocasions i que només ha modificat, a contracor, el seu col·laboracionisme forçat per un plante intern no pot dirigir l'emancipació de les penyes. Mai mossegarà. No té credibilitat. Ni fulla de ruta. Deu de ser el segon capítol, el de substituir a l'actual junta directiva. Les penyes necessiten sang nova, trencar eixa tradició endogàmica que les ha corcat fins a la seua decadència total, apartar-les de les faldes del poder de manera definitiva i cessar la sagnia que està patint l'ens amb una pèrdua tan ingent d'associats. Per davall de les 400 penyes quan en 2008 parlàvem d'arribar al miler.
Més enllà del camp judicial, o accionarial, la batalla social ha de continuar per ahí. Despullar a Meriton de les dos rames de les quals es fa servir per a legitimar-se. Amb una Agrupació de tornada als seus orígens, servint a la graderia en lloc de a la llotja, entrem, o entrarem, en un escenari molt més favorable, i poderós. Si a més, el cens d'accions de Llibertat VCF es completa i aconsegueix transformar-se en delegació de títols ens haurem desfet també de la infame Associació del Màxim Accionista.
D'aconseguir-ho Singapur s'haurà quedat definitivament a soles i sense escuts, amb dos pols socials de tal envergadura en contra. És el pas imprescindible que cal donar per a forçar canvis, perquè amb la mobilització a degoteig a colp de xarxes socials en un context de pandèmia, amb estadis tancats, no s'arribarà molt lluny en el temps. Necessitem unes penyes lliures i actives, nostres, sense tares.
La revolta contra Meriton no ha de ser únicament rupturista, o sorollosa, ha de ser també aglutinadora. Recuperar espais perduts i sumar nous. Compaginar protesta amb proposta. Perquè el VCF està més sol i deixat a la seua sort que mai, només li quedem nosaltres (no vindrà ningú a salvar-nos). No podem permetre'ns el luxe de fallar, o no passar de la pataleta. És hora de banyar-se i prendre partit, de ser valents en la cerca de nous lideratges, perquè allò que està en joc és l'existència mateixa del club.