El relat i la victòria

VALÈNCIA. Érem terribles. Eren un altres temps. No teníem la distància (també la psicològica) que impon i normalitza la pandèmia. Érem una miqueta més imprudents. Érem, en definitiva, més jóvens. Jóvens, inclús, si m'apureu. Si ens atrevíem a ballar ska en les festes de poble, fins i tot! Teníem afany d'epatar. Ens venia molt just per a no ser deportivament inferiors i ho sabíem. Ens calia bastir un relat que compensara l'avantatge pressupostari i, per extensió, tots els altres. A voltes fitàvem la bronca erudita amb amics i saludats de l'altra banda de la séquia, vorejàvem fins i tot certa superioritat moral, com ens aplegaren a recriminar. Tot era poc per equilibrar forces i acurtar distàncies. I ací seguim.

No és que el nostre relat no fora cert. La literatura no té per què ser ficció. Mireu Noruega, de Lahuerta, sense anar més llunt. Capote, Wolf. Hi han centenars d'exemples. La realitat ens regala els fets, les ciutats, els personatges i espera que algú els literaturitze. Cal tindre la mirada. No és gens fàcil. I els escriptors que la tenen solen ser extraordinaris. Amb el Llevant passà alguna cosa semblant. El relat estava ahí, aguardant que l'escrigueren. Fon el combustible per al creiximent de l'entitat, quan el futbol estricte no donava per a més. I ací estem.

És curiós: els negacionistes del derbi han sigut els més eficaços a l'hora de consolidar-lo. Més enllà de les pintades amb poca gràcia i mala bava en Orriols, estaven les paraules amb pretensió d'argument, de tots conegudes: el derbi és contra el Mestalla; la sala de trofeus té taranyines; tots sou del Barça o del Madrid; el degà és el Burjassot; la Copa del 37 no existix…

Li hem pegat la volta a la coca. Nosaltres hem soterrat el "yunque" i aspirem al futbol i a la victòria. Ells anhelen un relat per a la supervivència. Som líders en futbol-sala, el femení va segon, quasi tota la pedrera per davant, en portes d'una final de Copa, la Fundació Cent Anys i la funció social, l'estabilitat econòmica i institucional, creiximent de la massa social, reforma d'Orriols, ciutat deportiva, apleguem per davant al derbi, etcètera. A l'altre costat no cal explicar massa: un esperpent principesc que deixa en no-res el sainet de Rabade, Serna, Lara, el grup de Tomelloso i les gasolineres.

El relat és cosa ja de merengots. La nostra obligació, consolidar l'escaló que hem apujat: quedar per davant en Lliga i lluitar per una plaça europea.

Els meus amics mestallistes saben que em prenia amb humor el seu nerviosisme per viure prop del descens. Més enllà de tota circumstància, el València té un bon entrenador i una plantilla amb qualitat per a estar, en el pitjor escenari, de mitat de taula cap amunt. I a més té el sèptim límit salarial de Primera, que triplica el del Llevant, que és el que en fa díhuit.

Veig, amb poca sorpresa, que som favorits. Per les baixes, diuen. Com si el Llevant no en tinguera. Plorar abans de la ferida. Amb eixes maganxes a uns altres! En l'últim derbi en Orriols, amb públic i victòria blanqueta, el Llevant tingué de baixa als quatre centrals. Supereu açò!

La victòria granota no es pot escapar, per cinc motius: en primer lloc perquè encaixa a la perfecció en el relat que necessita bastir l'avantguarda intelectual mestallista; en segon, perquè el 4-2 de l'anada demana revenja; perque Paco López encara no li ha guanyat al Valencia; i perquè la victòria d'ells els faria superar-nos en la taula; i trencaria la tradició de que mai han complit allò que tant els agrada dir de "el Llevant en Primera, sis punts segurs".