També podríem parlar de per què Lim només apareix per València quan hi ha una finestra de transferències a la vista. Qualsevol dia es presentarà quan no hi haja tema i ens donarà l'esglai de les nostres vides...
VALÈNCIA. Per alguna estranya raó, fa setmanes decidirem instal·lar-nos a l'estiu. Segueix fent temps com per a portar màniga llarga. Els dies són lletjos en gran mesura i queda el més capital de les competicions. Però nosaltres, que sempre els hem tingut quadrats, ens anem a viure a juliol.
De sobte tot eren presumptuosos fitxatges (mentides a l'abril, com si no tinguérem prou al juny, juliol i agost), mercadeig, rodes de premsa no per a parlar del pròxim rival, sinó d'intransferibles o de reunions. Desconec si som conscients del show hortolà que muntem cada vegada que l'amo xafa la ciutat.
Val que solc anar a l'inrevés del món en la major part de temes, però no m'acabe d'acostumar a estos sainets. La modernitat era açò? Sempre, en la meua majúscula ingenuïtat, vaig creure en l'estructuració, la divisió de poders, la discreció, i totes eixes coses. Serà per açò que l'assumpte em pareix una aberració. És sorprenent que haja de ser el propietari i el seu avionet (lo nunca visto) el protagonista de cada mercat, anant i venint per mitja Europa a tractar aspectes propis del CEO o de la direcció esportiva, d'haver-la.
També podríem parlar de per què Lim només apareix per València quan hi ha una finestra de transferències a la vista. Qualsevol dia es presentarà quan no hi haja tema i ens donarà l'esglai de les nostres vides. Igual ací expliquem sense voler per què tot segueix més o menys com estava abans de la seua arribada. Esperàvem el futur i arribaren els anys vuitanta.
Però en fi, estaria bé que deixàrem de mirar tant a l'any pròxim, que pareix que ja estiguem a l'octubre jugant a Brussel·les per la jornada tres de la fase de grups de la Champions, i ens posem a la faeneta, que els famosos punts per a tancar el retorn a Europa ja porten tres setmanes de demora. Amés si necessita poques excuses per a deixar-se portar i desconnectar, li faltava al futbolista llegir-se tots els dies que la temporada està liquidada i ell venut o descartat.
Potser tracte tot del gran desconeixement de la plaça. Hauria de ponderar Marcelino i companyia que Mestalla és un estadi resabiat, amb memòria, que no perdona certes actituds, com acabar el curs amb els braços baixats convertint en un avorrit tràmit l'últim mes de competició. Els xiulets davant el Getafe van ser un avís, un que ja es va deixar veure amb anterioritat, encara que aquella música de vent no arribara a quallar. Per açò no convé enterbolir un magnífic any amb unes últimes setmanes pastisseres, eixe mal sabor de boca ho enverinaria tot, distorsionant un curs excel·lent, embrutant a més l'inici del següent.
Perquè en estes terres, benvolguts meus, no és el mateix ser quart deixant-se anar, que ser-ho havent batallat fins a l'última jornada per ser tercer o segon. Dic açò com a advertiment —i més que dir-ho ho repetisc per enèsima vegada— perquè ens coneixem.
Jo seguiré ací, resant als déus antics i nous per a que el València siga algun dia un club modern i avançat, on la seua planificació no depenga d'amb qui sopa o de qui és amic un senyor, ni dels seus viatges amb avió. Igual, de tant insistir, acaben concedint-me el desig.