El València, Evita i el misteri d'una Copa

VALÈNCIA. Estos dies de confinament donen per a molt a banda de tele treballar i complir amb les obligacions familiars, també hi ha temps per recuperar velles aficions, llançar-se a noves experiències culinàries, arreglar eixes avaries domèstiques que portaven mesos en llista d'espera o ordenar calaixos i arxius. I precisament fent esta última activitat he pogut resoldre un xicotet enigma al voltant del patrimoni històric del València. 

Este misteri era el que acompanyava al trofeu de campió de la Copa Eva Duarte de Perón i a la seua inexistència a la sala de trofeus del club.

Moltes eren les conjectures que s'havien formulat entre els aficionats a la història del club de Mestalla i més al comprovar com altres clubs si tenen a les seues vitrines l’esmentat trofeu.

Però fem un poquet d'història, esta competició va nàixer en el marc de les relacions que el govern argentí del general Juan Domingo Perón va establir amb el règim franquista. Estes relacions facilitaren l'arribada de queviures que ajudaren paliar les moltes caresties que, per culpa de l'autarquia i l’aïllament internacional, ofegaven l'economia espanyola i a nivell esportiu van permetre la gira, per diferents ciutats espanyoles, del San Lorenzo d'Almagro, un potentíssim equip de Buenos Aires que encara es recordat pels aficionats més veterans com un fet extraordinari.

Arran el tractat comercial hispanoargentí, signat el 3 de novembre de 1946, a la capital sudamericana, les relacions entre tots dos països es feren més que evidents. Prova d'açò serà la creació d'un nou trofeu futbolístic, patrocinat per la primera dama argentina, la popular Evita Perón.

La R.F.E.F. va acordar que es disputara cada any entre els campions de Lliga i Copa de la temporada anterior amb la denominació de Copa María Eva Duarte de Perón. D'esta forma el campionat va adquirir caràcter oficial al ser organitzat, reglat i reconegut per la Federació espanyola.

La primera edició va correspondre a la temporada 1946-1947 i va enfrontar al València, campió de Lliga i al Madrid, campió de Copa, es va disputar el 13 de juny de 1948 a l'estadi madridista. Va vèncer l'equip local per 3 a 1.

Si en l'estrena de la competició els valencianistes no aconseguiren la victòria, esta arribaria en la tercera edició, la més espectacular de totes les disputades, ja que el València, campió de Copa, va derrotar contundentment al Barça, campió lliguer, per 7 a 4, en un partit jugat el 12 d'octubre de 1949 a l'estadi Metropolitano de Madrid. 

En esta ocassió el trofeu sí va viatjar cap a la capital del Túria. Però, només fins que tornarà a ficar-se en joc. Per eixe motiu la copa no es va quedar en poder dels de Mestalla.

La prensa va destacar este fet. Així, en un peu de foto de l'edició del diari Marca del 13 d'octubre de 1949 es pot llegir “El capitán del Valencia, Asensi, recibe del embajador de la Argentina señor Radio la Copa donada por doña Eva Duarte de Perón y que durante un año figurará en las vitrinas del club de Mestalla”. D'igual manera, al diari Levante, del mateix día es llig al titular de la crònica: “Copa María Eva Duarte de Perón. Valencia-Barcelona (7-4), ayer en Chamartín. El singular trofeo a Valencia por un año”. 

Després d'estes evidències hemerogràfiques, queda clar que els de Mestalla no es quedaren en propietat el trofeu ni que la copa va ser víctima de cap expoli, com desgraciadament ha passat en moltes ocasions amb el patrimoni històric del Valencia.

Ara, una vegada aclarit este misteri, pot ser el moment d'incorporar una rèplica d'eixa copa a la sala de trofeus de l'estadi valencianista i, d'una vegada per totes, donar-li a este campionat la dignitat que mereix dins el palmarès del club com a títol oficial que era, equiparable a tots els efectes a l'actual Supercopa d'Espanya.