El VCF, l'agonies del grup

VALÈNCIA. Abunden els comentaris que incideixen en què si ha deixat d'interessar-te el futbol no et preocupes, que no eres l'únic. Segons pareix és una tendència en alça. En el meu cas ho puc corroborar: Fa un any que no veig un partit, excepte els del VCF. I d'este, com a molt, veig un o dos. Un canvi radical tenint en compte que era dels qui fins i tot veien partits de la segona divisió alemanya. De fet el de l'Athletic és el segon, el primer complet, que veig des de nadal. 

Hi han motius de sobres per a que dita malaltia avance. Han aconseguit carregar-se el futbol. Vivim dies de tornejos esmicolats en els quals a penes dos o tres equips tenen aspiracions reals. Ja no saps qui juga contra qui, a quina hora, les jornades duren una setmana sencera i la informació ha deixat de ser col·lectiva, pensant en el conjunt, per a que cadascú es centre en el seu equip. Una evolució que ha sentenciat als diaris esportius, de parlar de tot i de tots a butlletins oficials fanatitzats del equip dominant a les seues ciutats, on el rival ja no existeix, és un ser desconegut, sense rostre, llunyà i adust, pur decorat al qual no se li para atenció (ni se li donen mérits).

Atesos els hàbits de consum de la joventut, on ja hi ha estudis que afirmen que els avorreix veure un partit sencer, el futbol, irremeiablement, acabarà en un producte per a boomers. Per a boomers asiàtics tal vegada. Ja que altra de les tares és haver convertit al aficionat en espectador. En un de segona. 

Alló que antany era el suport que donava sentit a l'existència d'una entitat ara és prescindible. Fins legislen per a acabar amb ell. Fa riure la quantitat de lemes i hastags en anglès que trobes als comptes oficials dels equips de primera. Els mateixos que després menyspreen les llengües que parlen els seus socis al·legant complexos incurables et compten milongues sobre lo interessat que pot estar un xic de Tailàndia, que conviu des de 1997 amb llandes de cervesa amb els colors del Man.Utd, amb bosses de snacks amb jugadors de la Premier, i els seus diarios portant a portada les aventures futbolístiques del Regne Unit, lo molt que li pot interessar el dia a dia de Sevilla o Espanyol. 

La personalitat pròpia, allò que distingia a una entitat d'altra, fins això, ens ho han llevat. Alçar la vista és veure una col·lecció de marques blanques copiant-se unes a altres com borregos. Fins i tot els estadis, antany la principal estampa d'una entitat, han acabat sent motles despersonalitzats que estan a Munic com podien estar a Pequín. 

Però això és per als altres, en el cas del VCF les coses són molt més greus. A més de ser un club despersonalitzat, acomplexat, amb una massa social envellida fruit de la pèrdua de generacions senceres a favor d'uns altres, que només s'esforça en ser el Madrid d'Hacendado, se li uneix el segrest que pateix. Una caiguda d'estatus tan sideral que hui dia qualsevol rival pareix inassolible. 

Un dels nous elements més pertorbadors dins d'esta decadència sense frens, del qual he sigut conscient en les últimes setmanes, és la sensació de que tots son feliços, que a tots els va d'allò més bé rendint en màxims històrics. El Sevilla de no haver guanyat res en 65 anys a empatxar-se de títols. El sorpasso de l'Atlètic. El Llevant consolidat a primera, amb estadi nou, i fent història a la Copa, donant-te sopes amb ones en la majoria de parcel·les. L'Athlètic que ja ha jugat més finals en set anys que el tu en 15… Dels altres dos no dic res, perquè un et guanya la Champions sense entrenador i a l'altre amb Messi coix li dona per a guanyar lligues. El VCF ha quedat com l'amic trist i depressiu del grup al qual tots acaben deixant de costat per amargat. 

Encara que pitjor que això és el conformisme que es destil·la veient les reaccions i el menfotisme regnant. Ja no ens queda ni la voluntat de voler ser, pareixem a gust signant mínims històrics. Per a una Copa en 11 anys que hem guanyat vam conèixer una quantitat ingent de personatges menyspreant-la o burlant-se per ficar-se en la final, quan llevant d'eixe oasi només trobes les pitjors classificacions de la teua història, les pitjors golejades de la teua història, les ratxes més negatives de la teua història… Estem tan acostumats a l'olor de merda que ja no degustem l'èxit. 

Amb lo preocupats que estan en convèncer a l'adolescent japonès, o al vintanyer moçambiquès, haurien de pensar en això. El VCF no sols projecta decadència i destrucció, també és un trist, un agonies, que no aporta més que desesperació. Un club meme del qual només es fa notícia per a apenar-se per ell. Un coctel perillós que no sols farà que no atragues a res ni a ningú (basta recordar que vestirem Joma perquè ningú volia pagar per associar-se al VCF), sinó que acabaràs quedant-te a soles perquè ni la teua pròpia gent serà capaç ja d'aguantar-te. Pot ser siga el triomf que volen. 

Al meu cas, almenys, en mig d'este fangar l'únic estímul que em sosté és aconseguir viure prou per a veure la caiguda de Meriton. Un ja no s'il·lusiona amb partits, ni amb el futbol, sinó en vore triomfar a la delegació diplomàtica. Ja tenim el retrat de Peter al NY Times i The Guardian. Cal esperar que quan es puga viatjar a algú se li ocórrega organitzar una escapada a la capital mancuniana i plantar-se en l'estadi del Salford United (lloc on vam veure fent salts d'alegria o abraçant-se amb tots quan van aconseguir l'ascens, dies després de negar-se a celebrar la Copa centenària del club del qual és màxim accionista) a cantar-li a Peter. Anglaterra, Manchester, és on més mal se li pot fer. És la porta a les seues oïdes. 

La del conflicte és l'única internacionalització en la qual no sols anem per bon camí, sinó l'única en la qual tenim les de guanyar.