El xampú de Van Gaal

VALÈNCIA. Els ftirápters, comunament coneguts com polls, són un ordre d'insectes que inclou unes 3250 espècies, o potser seria millor dir 3251. A Mestalla coneixem bé eixa espècie de poll no catalogada com a tal per la zoología.

Este diumenge el València C.F. i el FC Barcelona mesuraran les seues forces en un encontre que, malgrat tot el que queda de competició, pot ser crucial per al desenllaç del campionat.

Tot i el gran inici de lliga del grup comandat per Marcelino, a molts valencianistes els agradaria comptar per a este partit amb una versió 2.0 de Claudio Javier «El Piojo» López, un jugador que amb la seua sola presència, en els duels contra l'equip català , provocava el pànic entre els blaugranes.

El davanter nascut a Rio Tercero, destacava per la seua velocitat endimoniada i l'efectivitat de cara a gol. Estes dos qualitats el van convertir en un ídol de l'afició valencianista.

La seua adaptació no va ser fàcil, va arribar com un absolut desconegut a un equip que havia sigut subcampió de Lliga amb Luis Aragonés al capdavant i que es trobava en estat de shock després de l'eixida de Mijatovic. Claudio López no era tan mediàtic com Karpin o Romário, altres de les incorporacions del club. Però, precisament, els problemes entre el brasiler i el tècnic madrileny van facilitar la seua presència en l'equip. Amb tot, esta primera campanya la va passar sense pena ni glòria.

En la següent temporada, Jorge Valdano, substitut del "sabio de Hortaleza" a la banqueta de Mestalla, va estar a punt de deixar-lo sense fitxa. Però el pèssim inici de l'equip va motivar el cessament del tècnic argentí i l'arribada de Claudio Ranieri.

L'italià va esdevenir una figura clau en la carrera esportiva de «El Piojo». El futbol directe, amb ràpides eixides a la contra, que va implantar el "general romà" es va adaptar com un guant a les característiques físiques i tècniques de l'argentí. Encara que ningú podia intuir-ho, en eixos moments, començaven a posar-se els fonaments del València campió de les temporades següents.

La progressió de «El Piojo» va ser estratosfèrica i la seua importància en l'esquema de joc de l'equip va anar en augment. Així, la temporada 1998/99 va ser la seua millor campanya, a nivell individual marcant  trenta-set gols, dos d'ells a la final de Copa i en el col·lectiu guanyant la Copa Intertoto, la Copa del Rei i aconseguint per primera vegada en la història del club la classificació per disputar la Lliga de Campions.

La temporada 1999/2000, primera amb Cuper a la banqueta de Mestalla, es va iniciar amb la victòria a la Supercopa davant del FC Barcelona. A més l'equip va tindre un magnífic debut a la Champions League, arribant a ser finalista.

Esta va ser la seua última temporada com a valencianista, el seu adéu a Mestalla va estar a l'alçada d'un jugador que amb la seua entrega i joc es va guanyar l'afecte i el cor de l'afició valencianista.

Claudio Javier «El Piojo» López va jugar quatre temporades al València, en les que va anotar 76 gols en 196 partits. D'entre tots ells, si exceptuem els dos marcats a la final copera, els més recordats sens dubte són els que li va fer al seu rival preferit: el FC Barcelona. Estos enfrontaments van fer créixer la seua popularitat de tal manera que el van convertir en la particular "bèstia negra" dels pupils de Louis Van Gaal. Les seues actuacions estel·lars davant els Hesp, Abelardo, Frank de Boer, Sergi, Reiziger o Luis Enrique li van fer entrar per la porta gran a l'Olimp valencianista.

En els quinze partits que va jugar contra l'equip culé, dotze van ser les vegades que va perforar les xarxes blaugranes. A més, amb la particularitat de marcar en totes les competicions en què es van trobar els dos equips: Lliga, Copa, Supercopa i Lliga de Campions. 

I és que, afortunadament, Van Gaal no coneixia el Filvit.