X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

En el nom de Kempes

25/03/2019 - 

VALÈNCIA. Resumir en un sol article totes les emocions viscudes al llarg d'esta última setmana em resulta prou complicat. I sense dubte, eixe és el millor dels senyals. Set dies que van quedar arredonits ahir en Mestalla amb una vesprada per al record. Inoblidable. No eren tots els que estaven però si estaven tots els que són. Veure de nou xafar l'herba de la que sempre serà sa casa a Kempes, Claramunt o Fernando. Gaudir de nou d'una carrera del Piojo, d'un tall d'Albelda, o d'una cobertura d'Arias no hi ha diners que ho paguen. I si a tot açò li sumem que, com a periodista, he tingut el privilegi de compartir de prop tots estos moments amb qui per a mi han sigut els ídols de la meua infantesa, he de confessar que el 24 de març del 2019 serà un dels dies que sempre quedaran guardats en eixe raconet de la memòria permet que les coses es convertisquen en inesborrables.

Perquè tots tenim la nostra particular història amb el València. Eixa que repetixes una vegada i una altra quan et guanya la nostàlgia i et pregunten pel club dels teus amors. La meua és sempre la mateixa. I molt senzilla. Em diuen Alberto, però perfectament haguera pogut ser Mario. Perquè mon pare va passar-se mesos intentant convéncer a ma mare de què el seu fill havia de dir-se com Kempes. No era negociable. No, a priori, clar està. La decisió era qüestió de dos i la cosa no va quedar ahí. Finalment a mon pare no li va quedar més remei que escollir: o Mario o Alberto. I el final del relat ja el coneixeu. Així que imagineu-vos què ha significat per a mi poder xarrar, riure, tocar o abraçar a la persona per la qual els meus progenitors van triar el meu nom. Senzillament brutal. Inenarrable.

Són sensacions que mai tindrà el màxim accionista de l'entitat. I no pel fet que haja passat a formar part de la família blanc-i-negra des de 2014, ni de bon tros, sinó perquè no ha volgut alimentar-se d'elles. Quin negoci tan important li va impedir estar ara fa una setmana en els actes del Centenari? Quin assumpte tan transcendental va provocar que no assistira ahir al partit de les llegendes? És una llàstima i em fa pena. Perquè més enllà dels resultats esportius, més enllà de què l'equip es classifique o no per a la pròxima edició de la Champions, guanye la Copa o arribe de nou a una final europea, l'amo de la societat, després d'haver invertit 200 milions d'euros en el club -jo li estaré agraït eternament-, no ha entés que el València és un sentiment. I l'únic que s'ho perd és ell.

Els que, de segur, no es perderen cap detall de tots estos dies són aquells que han tenyit de blanc-i-negre el nostre cel. Perquè ahir no vaig poder no emocionar-me recordant a Jaume Ortí i a Jesús Barrachina; a Jorge Iranzo i a Paco Rius. I anomene a estos quatre perquè jo els coneixia de ben a prop. Però que dir de Pepe Vaello o d'un dels grans golejadors com era Waldo que ens va deixar fa no res. Ells i tants i tants altres, sense estar, també estigueren.

I precisament d'ells vaig aprendre que la història ha de continuar i el València ha de seguir creixent. Per eixa raó, ara ja toca passar la plana, deixar a un costat el cor i preparar-se per a viure un final de temporada que podria posar-li la guinda a l'any del Centenari. Perquè aquest serà encara més inoblidable si un dia podem contar-li a les noves generacions de rates penades que aquell 2019, l'equip va ser capaç d'alçar un títol...o dos. I pensar-ho no crec que siga cap barbaritat. Perquè, malauradament o molt canvien les coses la pròxima setmana o la quarta plaça de la Lliga crec que s'ha complicat en excés. Això sí, els hòmens de Marcelino es juguen les seues últimes bales en set dies. El temps en el qual, el conjunt xe haurà de visitar el Pizjuán, rebre al nou Reial Madrid de Zidane i enfrontar-se a Vallecas contra el Rayo de Paco Jémez. Tot el que no siga sumar un mínim de 7 punts suposarà canviar les prioritats i jugar-se-la tota a la carta de l'Europa League, que tal com està l'assumpte, tal volta siga el més sensat.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email