Errors habituals

VALÈNCIA. La millor definició del equip de Celades la va fer Michael Robinson fa unes setmanes: “Al València defensen tots, però no pressiona ningú”.

Ha sigut una constant des de setembre, un equip sacsejat per l'anada i tornada que planteja en tots els encontres. Incapaç de contindre a ningú, es va acostumar a viure en el fil. Ho fia tot al fet que les mil arribades a la seua àrea, els centenars de remats a porta, vagen fóra o les pare el porter. Que és el millor indicador que tenim per a retratar este equip. Ni estant un en el seu millor moment, ni posseint l'altre les capacitats per a rebre tal nom, t'han salvat de portar-te més gols, i més derrotes, de les que has merescut o sumat. Són, és Jaume hui, el teu únic sustent davant l'abisme. Ell va evitar al Reial Madrid. Que en Pucela et feren tres; el Eibar et remuntara; el Celta puntuara; que el Mallorca et ficara sis; el Granada t'humiliara o el Getafe fera una dotzena. Igual que Cillessen va evitar que el Betis t'anotara altres tants, o que lo de Londres acabara malament.

Deficiències ocultes per un desplegament físic immens. Eixa implicació o compromís segellada després del dia de fets les va tapar durant mesos. A ritme de desmaig per partit era qüestió de temps que el motor gripara. Molts juguen amb embenatges més propis d'una mòmia que d'un esportista. Altres, com Rodrigo, s'estan jugant la temporada, i l'Eurocopa, participant amb un genoll a la virulé desatenent al doctor. N'hi han infiltrats. I els que sense estar, juguen perquè no queden més efectius.

Sense cames, ni salut. Viure de la inspiració dels futbolistes, llevat que tingues una constel·lació d'estreles, dóna per a lo que dóna. L'absència d'entramat tàctic els condemna a un desgast que és insostenible mantindre 90 minuts, a dos partits per setmana. Senzillament, estem pagant les conseqüències. Perquè no es tracta de que córreguen. El problema és que corren massa, i malament. Qualsevol acció que un equip ben treballat i posicionat soluciona per pura col·locació estos han de resoldre-la amb accions a la desesperada.

Situar a un tècnic contrari a la naturalesa de la plantilla, que no va entrenar mai, i esperar no patir les derivades que comporta, sense cap mena d'ascendència ni influència sobre el vestuari, i deixat a la seua sort per un club donat al circ, era pura ingenuïtat. Perquè a això de dalt cal sumar-li el que passa entre bastidors. Jugadors que ixen a enlletgir-te que vengues un pilar del equip davant la segona ocasió en la qual subhastes a un dels seus millors elements, enviant al soci del propietari a que ajude al comprador a trobar els diners per a tancar l'operació. Que lligen com el seu president, que no va collir cap mena de respecte en eixa caseta, batege a Celades com funcionari, advertint-li que ni guanyant la Champions s'assegura el lloc si no compleix amb els dictats del amo. Tipus que es van al metge que vas acomiadar perquè del que has posat a Paterna no es refien…

Col·leccionem els mateixos vicis i defectes que existien en 2016 i 2017. Amb l'excepció que este vestuari s'ha mantingut sa gran part del any. Només és un avís, un altre, un qualsevol, de lo que pot arribar si no es rectifica.

En el curt termini, és lo pitjor de l'assumpte, afrontes les setmanes més crucials del curs ple de dubtes, sense gasolina, ni una idea de joc en la qual creure cegament, o que done confiança al grup. Amb una gestió de la plantilla que està minant la cohesió interna. Amb errors de bult com estar dos mesos sabent que necessites un central i acabar fitxant un quart lateral dret. I amb un Celades desbordat, sense capacitat de reacció davant un enfonsament que va començar a inicis de desembre. Sense solucions al camp; impertèrrit davant una mitjana de 63 gols en contra a final de curs que converteix en estèril qualsevol producció ofensiva; amb unaiades constants com córners a favor que acaben en contres perilloses, ficant a Parejo en la cova, a traure la pilota entre dos centrals ben oberts amb els laterals en Pernambuco, com si haguera estat a Kirguizistán tots estos anys i no sabera que a Parejo ho va fer jugador Marcelino llevant-ho d'ahí.

La tibant calma que va construir la piloteta pot esdevindre en una gegantesca tempesta que convertisca en or els 37 punts sumats. Una posició sustentada únicament pels resultats quasi perfectes de local, antullant-se irreal poder arribar al quart lloc.

En fi, importaria si l'objectiu fóra guanyar, créixer, competir. Però està vist que la finalitat és una ben diferent. Així, que a plorar a casa.