VALÈNCIA. Les eres dels pobles, on es secava l'arrós, o els solars que estàven allà on s'acabaven els pobles eren, quan existien, els terrenys de joc de la nostra infància. Deixaves, millor dit, enrefilaves la cartera de l'escola en casa a migdia i baixaves corrent al camp per a la profia del matí. En horari que ara seria per a l'audiència asiàtica. Però en realitat no ens veia ningú. Algun jubilat despistat, sense obres que tirar-se a la boca, era per a qui jugàvem. Encara que, en realitat, jugàvem per a nosaltres, per a competir davant els majors d'un curs més. O entre nosaltres. Alguna vegada venien companyes de classe, per avorriment o com a conseqüència de crear hype entre els pupitres de fusta, fent viral alguna cosa que mai passava i que sí exageràvem.
La pilota sempre la portava algú de sa casa. Quan no feiem un pot i anàvem a comprar-la a la tenda d'esports per a tindre la rotació en les nostres cases i baixar amb ella baix del braç i començar. No eren grans balons de televisió. Balons de terra, que aguantaren l'arena de l'era. Res a vore amb els Tango de l'època que els veiem a l'aparador de la tenda, amb el que somiavem tindre si la llista de la Primera Comunió ens arribava. De fet, crec que molts dels mariners, capitans i resta de xiquets vestidets per a tastar aquella oblea pegalosa al paladar només volien això per poder tindre un baló. I una bola del món amb llum, encara que, per molt redona, no era l'esfera més desitjada.
I de vegades, passades les festes comuniantils, venia algun company, de la classe o del carrer, amb pilota bona. De les de gespa, déiem. De les de la tele. I moltes vegades, quasi totes, era dels que si hi havia que triar equip, millor que jugarà davant teua que al teu costat. Amb una eufòria retardada per allò dels gols de camp de terra, amb celebracions imitant als jugadors dels cromos, triant ser Kempes, Cabrera, Alcañiz o qualsevol altres killers a copiar. I el nou feligrés, amb l'únic mèrit de tindre un baló per estrenar, entrava en la convocatòria només pel gust de poder pegar-li bones canonades a una joia. A canvi, demanava ser el capità fictici o ser el llançador dels penals. Perquè la pilota era seua. Com a contraprestació, li ficàvem moltes ganes per a ser el primer que li fera un repeló. A la pilota, no al nou. En principi.
Ara sembla que un nou comuniant asoma a l'era del valencianisme. Vestit de mariner, de militar i de xandall. I potser siga una solució no molt mala, vist que els balons de la il·lusió tenen poques eixides per a que seguisca rodant la pilota. Caldrà vore quines exigències demana que el que sembla vindrà amb una pilota de nova generació baix del braç. L'anterior pilota ja està plena de cosits, amb alguna eixida de la càmera i que, amb un puntelló inesperat, pot ser que rebente. Cicles vitals i conseqüències del passat.