VALÈNCIA. Anil és clavat a un d'eixos estafadors d'estar per casa que ha caricaturitzat la literatura i el cinema al llarg dels anys. Un tipus pobre que necessita donar-li una patina de prestigi a fets totalment menyspreables. Per a vendre l'assumpte requereix la constant atenció de gent aliena a la realitat que descriu. Per això li agrada tant parlar per a llocs remots. Amb l'atenció d'oïdes desconeixedores de la realitat mestallera poden sonar no sols creïbles, sinó fins i tot revolucionàries, les paraules d'un mercader d'este calibre. Però com li ocorre a tot estafador quant més el coneixen menys fòrums li queden en els quals desplegar les seues males arts. Així que el pobre Anil busca casito de manera desesperada.
En la seua última boutade comet dos relliscades dignes d'una bona rialla. Afirma que la gent del futbol no és especialment la més llesta del món (i ho diu ell, sas o què), i que ell, amb la seua gran visió estratègica, la mateixa que li va portar a designar quins canterans havien de fer la pretemporada, o a enumerar a crits des de la llotja les substitucions que ha de fer l'entrenador, estava canviant això aportant talent aliè a la indústria futbolera. El que no compta és que eixe talent incorporat es redueix a la cohort de malfaeners que li acompanyen.
La seua figura és comuna. Ha de desconèixer este pobre home que hi ha un llibre, una espècie de bíblia sobre el negoci del futbol, Soccernomics (escrit per doctors en economia), que descriu durant 500 pàgines que els que no són especialment llestos són els personatges com Anil, els directius. Fins i tot existeix un capítol parlant d'un antic amo del Tottenham que hauria de llegir-se el senyor Kumar, perquè pareix un calc de la seua gestió a Mestalla. No content amb això, la seua atrevida ignorància li va portar a riure's, com un snob riuria dels ordinadors al 1997, del Big Data (un invent que en bones mans ha construït equips com el Liverpool de Klopp). Calla, a conveniència, que tots els acomiadats del VCF relacionats amb eixe univers han acabat en companyies com Microsoft, o en algunes de les start ups més capdavanteres del sector. Marxaren per a donar-li espai a Sean Bai, Teo Swee Wei i al gran ego d'Anil Kumar Murthy. Un home acomplexat que no suporta el talent ni l'èxit dels demés.
És per això que necessita a ignorants o autèntics desconeixedors de la geometria d'una pilota per a vendre la seua història. Si no, a veure com expliques això d'acomiadar especialistes per a substituir-los per gent sense formació en la matèria. O qui et compra que tingues Paterna feta un solar i ara vingues amb la creació del Murthyball.
Però així és Anil, atrevit com res en este món. Una mala persona que es vanagloria entre risotades, com un autèntic tirà, de la quantitat d'acomiadaments que signa per temporada. Un mal dirigent que soles menta als empleats del club per a despreciar-los.
Un provocador que només obri la boca per a destruir, per això no va quedar quiet, rematant la seua xarrada a France Singapore amb el seu tema estrela: El menyspreu a la gent. Una relliscada que evidencia que lo viscut durant el retorn de 2690 persones a Mestalla és allò que més temen. Faran el necessari per a mitigar-ho unflant els preus dels abonaments. És tal la seua afició pel conflicte, tan pronunciada, que en cinc anys no se'l coneix una declaració, gest o acte que no haja anat encaminat a la divisió o l'enfrontament. És un tipus que només parla per a reptar a la massa social, que gaudeix generant problemes, els quals aprofita per a victimitzar-se. Algú així no pot representar a cap institució. I menys equiparar-se a dirigents històrics, compartir espai amb els fundadors o aquells que van fer gran a l'entitat a costa de la seua pròpia butxaca o salut. La seua última estupidesa, he de dir, que va desbordar el meu got de la paciència. En un acte reflex vaig agafar un retolador negre i vaig esborrar la seua foto i el seu pròleg del llibre del centenari. No vull que un personatge d'eixe calibre es barretxe, ni ell ni qui ho manté ací, amb la nostra història. Els vaig buscar per tot el tom i els vaig ratllar seguint el precepte egipci, que després adoptarien els romans, del damnatio memoriae (la condemna de la memòria). Un càstig que suposava esborrar els noms, eliminar-los de plaques i monuments, i tot rastre de la seua existència, d'aquells líders que havien usat la seua posició de poder per a anar contra l'Estat i el poble.
L'endemà passat vaig escoltar a Paco Lloret confessar que va arrancar la pàgina, i a partir d'ahí es va posar de moda la mutilació. Això de trencar llibres va contra la meua naturalesa, però tant dóna aplicar d'una manera o una altra el damnatio memoriae.
És l'única cosa que podem fer. El temps juga al nostre favor. Un dia, tarde més o tarde menys, el VCF tornarà a les nostres mans i llavors podrem eliminar de manera massiva a esta caterva d'indignes dirigents. Tant de bo no quede ni rastre del seu pas, a tal nivell que al bicentenari (massa optimista que el club sobrevisca a Singapur) s'haja d'escriure algun article en exclusiva parlant dels presidents de Meriton que van quedar en l'oblit. El seu pas sol haurà sigut un malson que la nostra generació ha tingut la mala fortuna de patir.