Estafa piramidal busca nous clients per a salvar negoci

VALÈNCIA. El futbol no té futur, és evident. Amb el 30% dels joves d'entre 24 i 30 anys declarant que passen d'ell, i amb la generació que ve per darrere doblegant eixa xifra, era qüestió de temps que el globus es punxara. Ara bé, cal preguntar-se per què als joves els és igual el futbol, i també per què els que portem tota la vida en ell hem abandonat el circ. No, la resposta no és tirar-li la culpa a Getafe o Eibar.

La resposta, una d'elles, pot trobar-se en les reaccions cíniques d'estes últimes hores. Ja que els més escandalitzats són els pares del monstre. Els que van allunyar el futbol del carrer, codificant els partits, unflant preus, atomitzant horaris que res tenen a veure amb el ritme de vida d'ací, sinó amb el d'allà. Amb els que van destrossar competicions igualitàries, competides, i atractives, per a transformar-ho en un duel constant entre dos rivals que ha degradat el producte. Els agreujats no se salven perquè van apadrinar polítiques enfocades a trencar la corretja de transmissió de pares a fills aniquilant l'autenticitat per a convertir-se en insulses marques blanques.

Van donar la mà i se'ls han menjat s'encers.

És la mateixa fórmula que apareix al manual del bon polític corrupte. L'estratègia de deixar d'invertir en un barri, retirar a la policia i els serveis de neteja, espentar a la prostitució i la delinqüència d'altes llocs fins a eixe punt, i quan la degradació arriba al seu moment àlgid vendre entre aplaudiments, lloes, i vots, la necessitat de tirar a baix el raval per a construir habitatges de luxe (aprofitant solars a preu de saldo) que els reporten a tots suculentes comissions i negocis.

En el futbol ja hem arribat ací. A Europa la UEFA ha engreixat tant els premis per a acontentar els grans que els ha donat un avantatge insalvable en els seus campionats domèstics (assumpte que no sols ocorre a Itàlia, Alemanya o França, també a Bielorussa, Croàcia o Polònia, on el premi per jugar una fase de grups, o eliminatòries prèvies, suposa guanyar o doblegar el seu pressupost).

A la LFP l'estratègia Mediapro va ser pionera del desequilibri dopant per la cara a dos clubs amb 170 milions d'euros anuals, una quantitat que no generava cap entitat del món, i menys estes dos. Són accions, concatenades, que han anat transformant als grans en vertaderes estafes piramidals, en un negoci insostenible que necessita l'entrada constant d'ingents quantitats de diners per a continuar funcionant. El problema és que s'han carregat la base de la piràmide, i ara necessiten trobar altra. I ho justifiquen tirant-li la culpa a eixa base que ells mateixos van exhaurir. Nous ximples útils és el que necessiten, nous ximples que els paguen una gestió negligent i ruïnosa d'uns ingressos exagerats. L'inversemblant és veure com s'han prestat a això clubs que en el mateix document fundacional de la Superlliga ja són tractats de comparsa. Venuts mentre els de tota la vida es reparteixen el 90% del pastís.

La solució no és trencar, és crear un entorn legislatiu favorable, que veritablement adapte els ingressos dels clubs, amb límits salarials, a les seues despeses i repartisca la riquesa de manera justa. I no eixa farsa del Joc net Financer que no és més que una excusa per a que el ric continúe sent ric i el pobre mai puga créixer. Però això significaria tornar a la racionalitat, abandonar l'opulència. I és deixar de ficar molts bitllets en butxaques que viuen molt bé amb la degradació de les competicions. Així que la solució del ric ha sigut eliminar al pobre. Què passarà quan una competició de només equips grans comence a generar nous modestos? Què passarà quan clubs acostumats a guanyar-ho tot es passen lustres sense guanyar res? Benvinguts al parany en la qual vos acabeu de ficar.

Cal parar atenció al llenguatge que empren per a intentar vendre't la pel·lícula. Volen convèncer-te insultant-te. Qualifiquen un esport amb un component social, identitari, sentimental, com un “espectacle”, com si fóra un musical o una sèrie de Netflix. Quan ha sigut açò un espectacle? Una lluita de classes, la identitat d'un barri, els records amb el teu avi, el teu pares, o els teus fills, eixe morir i reviure en dos minuts per un gol al 90, les nits sense dormir, les llàgrimes vessades, les il·lusions trencades, o els somnis complits, no són un espectacle. Açò va d'identitats, de pertinença. Eixe llenguatge fred, comercial, impersonal, que empren ja demostra bé a les clares l'allunyat que està el futbol de la seua base, de la seua raó de ser. Qüestions de l'ànima reduïdes a un pla de màrqueting.

Tampoc es pot passar per alt el timing, anunciant l'invent en un horari ideal per a obrir informatius a Àsia i tancar-los en USA. Ací entrem en l'altra pota de l'assumpte, el gradual e imparable apartheid que s'ha produït contra els aficionats locals. Ja no pintem res, no aportem res. Ara els nostres clubs en lloc de parlar-nos en la nostra llengua ho fan en anglès, amb lemes absurds. Els nostres crits de guerra han sigut buidats de contingut per a quedar en un hashtag buit, en el qual no creuen. Parlen de valors, però signen amb Qatar o Bwin. Ja no estan pendents d'aniversaris o dates significatives de l'entitat, però no fan tard mai a felicitar qualsevol festivitat absurda celebrada en l'altra punta del món, retallen l'accés a l'estadi al soci de tota la vida amb preus abusius per a donar pas al turista. Ens hem convertit en un impediment per als seus plans de transformar el futbol europeu en una franquícia que puga jugar els seus partits a Sydney o Shanghái. Si hem destruït barris sencers gentrificant, si la Xina ha aconseguit que els Estats canvien lleis per a benefici seu si volien fer negocis, si empresaris de postín aconsegueixen que governs legislen al seu favor, era qüestió de temps que un esport assaltat per magnats, fons d'inversió i especuladors es sumara a la festa.

La Superlliga és tot allò que sembla, i més. És un producte classista, amb un entramat que es pareix molt a una evasió fiscal encoberta, que no soluciona res, només ho cronifica, i aporofóbic (fòbia als pobres) que està fet per a aficionats de pega que viuen a 1800 quilòmetres del club. Que només han visitat l'estadi de manera virtual, i que tenen en el seu armari 45 samarretes de 50 equips diferents. Un embull finançat per JP Morgan, el vertader amo de l'invent, i que com a tal farà lo que li plaga. Quina justícia arbitral existirà en un certamen creat per a major glòria dels seus ideòlegs? Així que no, no és per a nosaltres, encara que molts aconseguiran enganyar a més d'un per a que els justifique l'invent.

Hi ha solucions. Clar. Però poc realistes. Una podria arribar de la classe política, acabant amb les societats anònimes, nacionalitzant el futbol per a protegir-lo, legislar per a evitar esta mena d'atropellaments. El problema és que tot això ho hauria de fer gent que ha practicat açò mateix per a justificar la destrucció del teixit industrial europeu deixant en la cuneta a milions de famílies mentre ens deien lo bo que era per a tots que tancaren fàbriques i comerços per a que empresaris milionaris pogueren guanyar 1000 milions en lloc d'uns pírrics 500 quilos. Com salvar ara a centenars de clubs condemnats a la desaparició gràcies a esta ruptura si fomentem el pis turístic en lloc del comerç local? El mateix ocorre amb els estaments federatius. Què faran? Prohibir als futbolistes anar amb la selecció? Si els clubs porten anys queixant-se per haver de cedir futbolistes a les seleccions! Expulsar-los de les competicions? Legitimària la Superlliga! Sancions econòmiques? Les multes són tan pírriques que la sanció màxima és la despesa del Man.City en jardineria. Només cal veure la resposta que tenia preparada la UEFA per a frenar això: Una absurda e ineficaç reforma de la Champions.

En el fons pot ser que siga inevitable. Hem criat una societat individualista, egòlatra, cobejosa i snob que aplaudeix a l'evasor perquè aspira a ser com ell. El futbol ja no és una qüestió de fidelitat, identitat cultural, ni nacionalisme de barri perquè a tot això ja renunciarem prèviament. Hem exigit tant de manera tan irracional que també som culpables de que els clubs hagen acabat en mans de magnats i oligarques. Ho acceptarem a canvi de la falsa promesa d'èxits, convertint una cosa excepcional com el triomf en un assumpte quotidià, demanant caps i despeses exagerades cada setmana perquè esta cultura de la immediatesa ens ha fet perdre de vista el procés i l'esforç que comporta aconseguir-lo.

La Superlliga ha triomfat, bàsicament perquè existeix una societat disposada a creure en ella. Per això ens engolim amb indiferència la privatització de la sanitat i l'educació e ignorem tot problema social mentre no ens afecte de ple, tolerant tantes altres merdes que no fan més que atrapar-nos en un cercle viciós del qual mai serem capaços d'eixir. Miren al futbolista, tolerant tot a canvi de diners. A costa de la seua salut, a costa de la seua vida. Però ells ni mu. Ells també som nosaltres. Són representants màxims d'una societat desclasada i desinteressada que ja no planta cara a l'empresari que abusa dels seus drets. Sí, pot triomfar encara que vaja en contra dels interessos de tots eixos que l'aplaudeixen o acudeixen a ella, fins el dia que descobrisquen que estan pagant un abonament per a veure quatre partits a l'any d'un equip que juga més partits a Nova York o Bombay que en el seu estadi. I no importarà res perquè els seus diners ja no valen res, perquè este esport ja no està dirigit a ell.

Si l'aficionat europeu està veritablement disposat a no tolerar això ho té molt fàcil. La pressió social, no únicament dirigida als estaments esportius, pot ajudar. Si no ho fa, en un altre pla, tal vegada esta escissió ens ajude a conservar el futbol si ens atrevim a crear nous clubs i competicions per i per a Europa, destinades al aficionat de sempre, abandonant als megaclubs en la seua aventura per a recuperar així valors i emocions que mitiguen la indiferència de les noves generacions per un esport que per primera vegada en 150 anys està perdent adeptes en lloc de guanyar-los.

En algun moment haurem de dir prou.