Estic fart

VALÈNCIA. Ahir jugà el València al Wanda Metropolitano. Va ser la seua primera visita de la història. Des de la inauguració del nou estadi matalafer, el conjunt blanc-i-negre mai havia xafat l'herba del coliseu madrileny. No obstant això, si volen llegir una valoració personal al voltant del que anit va succeir s'han equivocat de lloc. A este diari ja tenen un espai d'opinió en el qual tots els col·laboradors hem donat la nostra particular visió. Per eixa raó, hui vull aprofitar estes línies per a parlar a soles de l'estadi en si, de la nova casa de l'Atleti. I vull fer-ho perquè, com ho era el Vicente Calderón, somnie en què el Wanda també es convertisca en Terra Santa per al valencianisme. Que la seua llegenda arranque el pròxim 21 d'abril i que així el club de Mestalla amplie la seua col·lecció de títols amb altre trofeu de la Copa del Rei. Com en 1979, quan Kempes arredonia la seua llegenda marcant els dos gols d'aquella final davant el Reial Madrid, també al camp rojiblanc. Com en el 2008 quan, amb Ronald Koeman a la banqueta, Arizmendi, Alexis i Morientes feien embogir a tota una ciutat després d'un any en el qual, tots haguérem d'apretar el cul per espantar el fantasma de la Segona Divisió. L'esglai que provocava el maleït perill de descens va provocar que aquell triomf no tinguera la seua corresponent celebració i tant de bo, deu anys i cinc dies més tard, la competició ens torne allò que una decisió errònia ens va furtar.

Però per què arribe eixe moment, primer toca protagonitzar una heroïcitat. Viure una catarsi futbolística. Esta passa per aconseguir que dijous el Barça es quede sense marcar. Que el treball defensiu de l'equip de Marcelino fregue la perfecció i com ja ver fer l'Espanyol de Quique en l'eliminatòria de quarts de final, frene als Messi, Coutinho, Paulinho...i a Luis Suárez. També a l'uruguaià. A eixe davanter que no hauria de estar a Mestalla. A eixe jugador a qui l'àrbitre Sánchez Martínez no s'atreví a deixar-lo sense una semi. A eixe atacant que és tan bo com mal esportista. Perquè una cosa és tindre intensitat i altra ben diferent ser agressiu. Un qualificatiu que s'ha guanyat al llarg de la seua carrera i que en a penes quatre dies va deixar patent, primer amb Rubén Duarte (Alabès) i en l'anada amb altre Rubén, Vezo. L'acció amb el portugués era mereixedora -com a mínim- de targeta groga, la qual haguera significat una sanció i la consegüent pèrdua del partit més decisiu de la temporada. Però el '9' té butlla...i una premsa que defensa l'indefensable.

Este cap de setmana he aplegat a sorprendre'm amb un titular que assegurava que hi havia una persecució mediàtica contra Suárez. El que em faltava. Estic fart de veure com ploren des de l'entorn culé -del madridista, millor ni parle-. Estem davant l'equip més beneficiat de les competicions espanyoles -juguen ací, tot i que alguns no ho assumixen- i encara ens hem de desdejunar amb barbaritat així. Eixe mateix que patix la persecució va insultar greument a l'assistent d'Iglesias Villanueva després de no concedir el gol fantasma de Messi a Mestalla: “¡Eres un cagón. Enano de mierda!” va dir-li sense que el col·legiat s'atrevira a expulsar-lo. I no passa res. Miren, ens agrade o no, molts xiquets es fixen en el que fa, entre altres, Luis Suárez i, o comencem a castigar este tipus de situacions, o els nanos acabaran per imitar actituds tan reprovables.

Com reprovable està sent l'opacitat mèdica a la qual té sotmesa l'entitat de Mestalla als seus socis i accionistes. L'últim cas i el més sagnant, el de Jeison Murillo. Dissabte a Marcelino se li va escapar en sala de premsa que el colombià s'havia operat dos vegades. Dos vegades de pubis! I ningú havia informat. Ha hagut de ser el mateix entrenador qui, amb total naturalitat, va confirmar que la baixa del central anava a allargar-se en el temps. Marcelino? De veres que ha de ser ell? Em sembla una falta de respecte intolerable. I no parle des del punt de vista del professional de la informació, ja que si no he sigut capaç d'assaventar-me de la situació és problema meu, però cap a l'aficionat? Cap al seguidor que paga el seu abonament i que també es gasta els seus diners per veure una semifinal de Copa? Lamentable. A mi no m'estranyaria -agafen esta expressió com vulguen- que fins i tot l'hagueren dit a Murillo que amagara les crosses quan la premsa estiguera a prop perquè no sospitàrem. Però ja no sols això, sinó que els futbolistes, Guedes i Garay per exemple, se'n van a Astúries a què els veja el doctor Maestro i també ho oculten. Què volen amagar? A què li tenen tanta por? Tan poc confien en els actuals metges del club? Són preguntes que em generen situacions tan absurdes com les esmentades. Espere que algú conteste prompte a estes preguntes. O no, perquè supose que posats a escollir, preferiran seguir treballant per fer-nos bobos. I no ho aconseguiran. Estic fart!