'Faas, què fas?'

VALÈNCIA. Servaas "Faas" Wilkes, va ser el primer gran futbolista neerlandès. La seua importància en el futbol dels Països Baixos queda de manifest en les paraules de Johan Cruyff: "Faas Wilkes, era un regatejador magnífic. Començava el centre del camp i superava a quatre o cinc contraris. Increïble. Quan ell va tornar a Holanda va ser quan vaig poder comprendre el que podia aconseguir un holandès en el terreny de joc". Amb la seua selecció té l'espectacular registre de 35 gols en 38 partits

La seua carrera futbolística es va iniciar al Xerxes de Rotterdam, on va jugar huit temporades. El 1949 va fitxar per l'Inter de Milà. En tres temporades amb els nerazzurri va marcar 47 gols en 95 partits. Després del seu periple milanès va fitxar pel Torino.

Precisament, jugant amb l'equip torinès es va donar a conèixer a València, en un partit d'homenatge a Puchades. Després del que es va acordar el seu traspàs. Wilkes, es convertia així en el primer gran jugador estranger dels de Mestalla.

Va arribar a València en l'estiu de 1953. Coincidint a la Lliga amb jugadors com Di Stéfano o Kubala i no és d'estranyar que de seguida s'establiren comparacions entre els tres cracks.

A València ràpidament es va convertir en un fenomen social, la seua presència en l'equip feia que les grades s'ompliren d'aficionats. Faas Wilkes, va entrar amb els seus sorprenents dríblings i hàbils regats en la història del club i va ser el primer futbolista per qui van flamejar els mocadors a Mestalla celebrant els seus gols i les seues jugades com si d'un torero es tractara.

Cada vegada que la pilota passava pels seus peus tenia la virtut de fascinar a la graderia, molts aficionats acudien a l'estadi només pel seu joc. El València CF acabava d'ampliar Mestalla i molts asseguren que Wilkes va contribuir a pagar la tribuna coberta, perquè cada partit en el qual jugava era sinònim de grades plenes i d'una gran recaptació.

Les xifres del neerlandès com a valencianista van ser molt bones: 38 gols en 61 partits en tres temporades. El seu millor partit a Mestalla va ser contra el Racing de Santander, el 3 de octubre 1954, en què va marcar quatre gols i va donar dos assistències en un matx que va finalitzar en un escandalós 8-1.

Malauradament, no va guanyar títols amb el València CF, tot i que l'equip va vèncer a la Copa del Generalísimo de 1954. Wilkes, per la seua condició d'estranger, no va poder disputar este torneig, cal aclarir que en eixos anys els jugadors forasters no participaven en la competició copera.

Wilkes va calar profundament entre els aficionats per la seua manera d'entendre el futbol. Conten els aficionats més veterans, que agafava la pilota al centre del camp i arrancava de forma incontenible encadenat sis o set regats, fins arribar a l'àrea contrària. Per tot això era un jugador diferent, possiblement, hui seria considerat com excessivament individualista, però ningú en el seu temps ho va considerar així. Fruit de les jugades i de les coses tan inversemblants que eixien de les seues botes, diuen que de vegades ni els seus companys les captaven, va sorgir l'expressió "Faas, què fas?". Una barreja d'interrogació i d'admiració que prompte es va estendre entre els aficionats i el públic, que, de manera simpàtica li ho deien quan el veien pel carrer.

En la seua tercera temporada com a valencianista se li va detectar un tumor al coll, va voler curar-se al seu país i va demanar la rescissió del seu contracte. Se'n va anar, es va operar i va tornar a jugar al VV Venlo.

Dos temporades més tard va fitxar pel Llevant, que militava a Segona, però el seu valencianisme, mai dissimulat, li va fer disputar alguns amistosos amb l'equip blanc. Així, el 17 de març de 1959, va jugar contra l'Stade de Reims el partit que va servir per inaugurar la il·luminació elèctrica de Mestalla. Un altre amistós en què va participar, entre l'anada i la tornada de la promoció a Primera dels granotes, va ser contra l'Inter de Milà. Poc després acabaria la seua trajectòria com llevantinista, però encara jugaria un últim partit amb el seu València, esta vegada contra el Nottingham Forest, en un homenatge compartit per a ell i Ignacio Eizaguirre. Com es pot comprovar, encara que va jugar una temporada de blaugrana, el seu cor seguia sent blanc.