Fer-se culé

VALÈNCIA. Ha de ser la nostra la massa social més reprenuda de la història. No hi ha fet o situació, sempre davant determinats rivals o successos, que no faça brollar una col·lecció de veus que vinguen a dir-nos què som; com hem de comportar-nos; què sentir; què fer o com expressar-nos.

Tot malament, sempre. "Ja estan els del València". La mestallera és una colla sense dret a la protesta. Ni tan sols a quedar-se muda, perquè de fer-ho també seria censurada al no mostrar la dent davant el desacatament. La història de la nostra vida.

En fi, que dic que una vegada més, després d'una meliflua visita del Barça, han sorgit els orfes d'intel·lecte a col·lectivitzar-nos novament darrere d'un grup de filonazis sense neurones, aprofitant que han tret una pancarta i ofès a crits a un poble. Què ja veus, amb lo senzill que resulta individualitzar i reprovar a esta gent, ens culpabilitzen a tots d'uns fets que no defineixen a ningú, soles a qui els protagonitzen.

És igual allò que penses o el teu parer. Ja estàs al mateix sac.

Davant l'espectacle, eixos desfasats guardians de la superioritat moral confessen entre falsos dolors, i un cinisme de campionat, haver sigut, per coses com eixes, arrancats d'un lloc al que mai tingueren ganes de pertànyer. No s'adonaran, però fan allò que critiquen. O tal vegada sí, i per això aprofiten un succés aïllat, lluint els seus prejudicis i fòbies engolint-se a una majoria de la qual no saben res; ni interès per saber han mostrat mai.

L'odi a l'altre com a única identitat possible. Tal per a qual.

En el fons està bé que esta gent isca a retratar-se anunciant amb eixa facilitat, com si fóra un tret positiu que parlara bé d'ells i de la seua integritat moral, haver-se canviat d'equip perquè aquell que era el seu (jajaja) va quedar segrestat pel fatxerío.

Està bé, dic, perquè serveix per a rescatar l'origen d'un discurs absurd i falsari que s'imposà fa alguns anys, en dies daixò que diuen transició, i que encara que amb el temps aprenguérem a ignorar-ho, o desacreditar-ho, no deixa de ser un relat imperant hui dia en molts llocs. El València va ser víctima d'un bombardeig propagandístic del que mai saberem defensar-nos. En part, perquè ens la va bufar. Un desistiment de funcions que va permetre als de la pancarta fer-se representants, allèn les nostres fronteres, d'una massa social i una entitat de la qual s'ignora tot el seu simbolisme o complexitat.

Encara que tots dos bàndols tinguen somnis daurats, no, ni la institució ni les seues gents es mouen com soldadets de plom darrere d'un mateix ideal. Quan no hi ha molta matèria grisa lo recurrent és tirar de tòpic, de clixé, uniformar lo desconegut per a odiar-ho millor, renunciant al matís, a la diversitat de les coses. A la veritat, en definitiva.

Si els Toni Mollà, Vicent Galiana o altres personatges de la seua estirp es preocuparen una miqueta de lo que parlen, albirarien de seguida l'origen obrer del mestaller mitjà, que recorre quilòmetres des de poblacions i comarques per a prendre seient en l'estadi. Éixe és el club 'del règim'; i éixa 'la cara habitual' de Mestalla. Una tallada pel fred i hores de treball mal remunerades. Pose d'un club sustentat en l'entorn rural i la seua classe mitjana treballadora. Ha de ser igualment apoteòsic acusar a tercers de 'representar a la xenofòbia del terreny' i enorgullir-se de pertànyer a un que sempre estigué a mans de la ultraconservadora alta burgesia de la ciutat Comtal, i dels seus tics supremacistes.

Al València, no obstant, lo més cool que ho va dirigir fou una dinastia de taronjaires i algun que altre metge de capçalera. Un club del poble i de poble. I ni tan sols sabem fardar d'açò.

Al final, estos descurats acusadors del tres al quatre, sí han demostrat servir per a alguna cosa (que ja és més del que es pot dir de mi). Per a fer-nos uns riures, i fer-me la columna d'esta setmana.