VALÈNCIA. Amb el regust agradable del que es va viure a Mestalla dissabte passat, qualsevol anàlisi és un camp de flors. Els jugadors que feia una setmana semblaven unes mantes morellanes, ara són els abanderats d'un goig. I no està mal això. En acabar el partit, de camí a casa, raonava amb la part de la família amb qui vaig al camp que guanyar al Barcelona, a banda de l'afegit moral, arregla la bofetada de Mallorca. Està clar que amb dos victòries la cosa seria altra, però ja sabem que el futbol-ficció és això, ficció.
És evident que, davant els grans equip, aflora el Valencia CF que l'afició vol. Un equip aguerrit, compromés, que lluita cada pilota dividida. On eixe segon de més te fa guanyar duels individuals. On les absències no es noten, on la grada dona caliu i festeja una targeta tàctica de Coquelin. On, fins i tot un penal errat (que bé haguera quedat en la pole cam, eh Izarne?) no va fer altra cosa que fer-ho més difícil, pero no impossible. La victòria davant el Barcelona va ser de justícia poètica. Amb el despreci que demostra Bartomeu & cia als despatxos en el cas Rodrigo, l'equip va furgar un poc més en la ferida d'un equip que no té intensitat, remat i si molta possessió insulsa. De les de pitar passiu al handbol.
Però hui, o esta setmana, que la llum va als gols de Maxi, amb tota justícia, cal parar-se i mirar a un altre jugador. Un punyal, com aquell de Benicalap. Però ara per la dreta. Ferran va retallant fases per instal·lar-se en els llocs més alts de l'èlit. No seria cap sorpresa que jugarà l'Eurocopa este estiu. Davant Alba va demostrar la línia ascendent que està tenint, destacant més la descendent del exvalencianista. I ja demostra coses de jugador de carrer, de veterà. Com fa Gayà i alguna vegada Soler. En l'acció del gol de Paulista, ell és el primer que s'arrima a l'arbitre i demana efusivament que la resta s'arrime, que rodeje al que pita. Pressió. De les de mil batalles. I no té encara vint anys. Els farà en el dia extra que enguany porta febrer.
Amb Ferran i el seu talent es pot anar a qualsevol lloc. San Siro, per exemple. Queda molt, pero veient a la grada cantant i aplaudint en els partits que agraden jugar i vore en directe, qualsevol cosa pot ser. La victòria és doble, per refer el desastre mallorquí i per tornar a eixa ola optimista d'aconseguir objectius esportius. És un any on sembla que la tercera plaça no té amo com anys anteriors i hi ha més candidats que mai, cal mantindre la distància curta i arribar al tram final amb opcions. Sense menysprear la copa tan bonica que es juga enguany. La Cultu de Juanjo espera. I és una oprtunitat per seguir amb la dinàmica.
Ferran i deu més. Al Reino de León, a San Siro i a tots els camps. I la resta, a seguir amb l'exigència per augmentar les dificultats per a Celades per decidir un onze. No és mala solució mentres esperem a Guedes.