Forment i un gol etern

VALÈNCIA. “Sei bella come un gol al 90 °”, fa uns anys algú va fer esta pintada en una paret d'una ciutat italiana. Posiblement, l'autor no va saber expresar d'una forma més poètica el que sentia per la seua estimada. Segurament hi haurà qui no ho entenga, però poques coses poden superar la sensació de guanyar un partit al descompte. I molt més si amb eixa victòria es consolida el liderat a la classificació lliguera, a falta de poques jornades per concloure el campionat. I això precisament és el que va succeir el 28 de març de 1971.

Demà es compliran 50 anys d'un gol que porta camí de convertir-se en etern. El seu autor va ser José Vicente Forment i el rival el Celta de Vigo. Amb eixa diana, el València CF sumava els dos punts en joc d'un partit que se li havia complicat. Eixa victòria li permetia continuar lluitant per la Lliga, un campionat que feia massa temps no s’aconseguia. Un somni que feia massa temps no es complia.

Diuen, els aficionats més veterans, que eixa vesprada de diumenge Mestalla va bramar com mai ho ha fet i que aquella  rematada de cap al primer pal, que va acabar al fons de la xarxa, va ser l’espoleta que provocà una de les explosions de joia i felicitat que, de tant en tant, es viuen al coliseu valencianista.

Eixe 28 de març es disputava la jornada número 27 del campionat de Lliga. Enric Claramunt, va avançar al València en la primera part i Lezcano va empatar per als gallecs en la segona. Els homes, dirigits per Alfredo Di Stefano, es llançaren a l'atac sabedors que el títol estava al seu abast. Forment va enviar el baló al fons de la xarxa en dos ocasions, però l’àrbitre va anul·lar els gols per fora de joc. I amb eixa igualada es va arribar al final del temps reglamentari. En la prolongació, en el minut 92, el València va traure un córner, els jugadors més alts pujaren a rematar, Sergio posà el baló al primer pal, el porter va fer una eixida en fals i eixa errada va ser aprofitada pel jugador d'Almenara que després d'una forta cabotada va creuar la pilota aconseguint que esta entrara al fons de la porteria. I amb el 2-1 al marcador el deliri, la bogeria i l'alegria sense mesura inundaren tots els racons de Mestalla.   

Eixa temporada, Forment va ser el màxim artiller de l'equip campió de Lliga. Amb, només, huit gols. Una xifra baixa si es vol, peró tots i cadascun d'ells foren essencials en la consecució d'un campionat lliguer que no guanyava el club valencianista des de feia 24 anys.

I ara, des de fa tres anys, el valencianisme militant i popular ha instaurat una tradició que el col·lectiu Últimes Vesprades a Mestalla ha recollit del seu inspirador, Rafa Lahuerta. Eixa tradició no és altra que la de disparar una traca a les portes de Mestalla per commemorar aquella rematada de cap, aquell gol que va desencadenar el deliri a Mestalla. L'any passat, per les restriccions de la pandèmia, la commemoració no es va poder realitzar, però segur que enguany, d'alguna manera, es tornarà a reviure eixe gol marcat a les acaballes d'un partit que va significar apropar-se a la quarta Lliga del València.

Així que, si alguna vegada els piropegen amb la frase que iniciava esta columna, poden sentir-se molt pagats i contents, ja que  poques coses poden dir-se amb més veritat en esta vida.