Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

València, quina paciència  

Fred secret

24/01/2021 - 

VALÈNCIA. La baixa temperatura ha refredat l’apassionament. Hem perdut l’escalfor intensa fa temps. Ens han reprimit les emocions autoconfinades. Les fronteres entre els individus amb trellat estan tancades. Ronsegem estupefactes entre la gelor i la distància, sense creuar el límit que, potser, esquiva una relliscada. Dies abans de la primavera passada un nou “aire glaçador” ens va convertir, a poc a poc, en persones fredes i “fumigades” en la vida domèstica, gèlides i envasades als carrers. Ens tornàrem uns sapiens, ànimes càlides, amb el somriure glaçat. Sotmesos, en allò més quotidià, a una mena de “congelació criogènica” ultraràpida. Sense més ni més passàrem a ser Homo Findus, Homo Pescanova, Homo Frudesa, Homo La Sirena... i va minvar la nostra capacitat de locomoció, el moviment, l’agitació que es coneix que és imprescindible. La nostra col·lectivitat és fràgil, ben manipulable; som  uns bajoques, uns paperina de bon manejar. Uns pobres ninots dotats d’enteniment i consciència, amb certa potència intel·lectual, voluntat, raciocini, imaginació, emoció, percepció, memòria... amb un cervell actiu, uns més limitats que altres, com clarifica la neurociència. No som ningú!

Fa un fred secret, que diuen, intens i sense vent. Les persones  ens adaptem, tremolem, activem mecanismes energètics. Augmentem la freqüència cardíaca, però no necessitem conservants per mantenir els somnis encara que estem gelats com un rave, encara que faça un sol de justícia. No cal descongelar les fantasies, ni passar-les per la paella per escalfar-les. Les il·lusions toleren les baixes temperatures, saben mantenir la cadena de fred, es conserven en perfecte estat, guarden el valor nutritiu. La humanitat, de moment, no és capaç de rompre el glaç de la ingovernable pandèmia. Està ultracongelada sentimentalment, anímicament, físicament... Una tirallonga d’acabats en -ment (disculpeu l’abús dels adverbis en detriment de formes més àgils) defineixen sobtadament, ràpidament, plenament, necessàriament, excessivament, diàriament,  la nostra espècie tan complexa i susceptible. El virus esfereïdor, sense perdre les rialles, ha fet via a l’exterior i als interiors dels dos hemisferis, menjant-se el món.


Aquestes darreres setmanes publiciten el “nou-antic” escenari que vindrà. Ens asseguren, de ciència certa, que tornarem a ser el país que ven el sol la mar de bé. Diuen que sentirem, de moment a mig gas, la calor física, les abraçades, els petons... Que quan s’escampe la vacuna, com si fos la Covid-19, ens farem aperitius als taulells de tots els bars. Diuen que s’ompliran els carrers i les places de taules, cadires i corfes de cacau a terra. Que sortejarem vianants per les voreres plenes de banda a banda. Ben segur farem volar coloms tot arreglant el món a les tantes de la matinada, com ha de ser. La calor desmesurada s’intensificarà entre una multitud fins a apoderar-se de la ciutat. Sens dubte, grans i petits, ultrapassarem els límits normals de cridòria, de la flaire de “fritanga”, de les suors de la concurrència. Farem petar la claca i la intranscendència d’alt nivell. Tornarem a  horaris  gens europeus, no patiu perquè el temps sembla que ací no existeix. Vindrà la xafogor i el vent de ponent amb la garantia que “tot funciona” com sempre, amb un desgavell de por.

Jo tremole si pense que tot serà com abans. La normalitat revisada és el que m’agradaria. Una reconsideració  i millora postpandèmica. No sé si us tirareu damunt meu (ara no es pot, si més avant teniu memòria...) però, també, m’estime més el fred, la neu, que la calor. Viure una mica amb el desconcert, amb intervals de calma i tempestes d’hivern tot seleccionant la temperatura interior a la carta, això sí. Aquest any de “congelació” domèstica i urbana ens hem quedat bocabadats amb mascareta. Hem al·lucinat sense haver de consumir cap substància. Amb uns ulls com a taronges guaitem els dies amerats de desinfectant. Atònits, exclamem davant les decisions inadmissibles dels governants tan allunyats dels experts científics de mig món. 

Efectes col·laterals a banda, els drets dels ciutadans, des de fa dècades, estan prou congelats sense data de caducitat. La pandèmia ha tret a la llum la cara B de la població davant la barra, la poca vergonya de la immensa hipocresia política. Hem patit de prop la decepció d’una ideologia amb posat solidari, on sembla que molts defensen només la seua capa, donant copets als colzes o al cor. La temperatura ambient és massa freda, les llibertats es mantenen als refrigeradors dels governs. 

No aixecaré polseguera. Tranquils, ací la calor no entén de romanços i està a punt d’arribar. Alguns humans els “dies forts” estaran de mala lluna, malhumorats, irritables per culpa de les temperatures excessives. La memòria desfilarà amb mànegues de camisa, posarà al descobert la “desfeta Covid”, les composicions pirotècniques d’un comboi forassenyat, irresponsable, agosarat... Fets una coca, ventall en mà, entrarem, amb una calda sufocant, a una nova primavera d’estiu emmascarada. Tal vegada caldria disposar d’una cambra frigorífica saludable, no fos cas que un cop de calor congestione el cervell. Una nevera que refrigere les idees i prenga la fresca el trellat. L’alternativa d’escabetxar les bones intencions és una utopia. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email