VALÈNCIA. Sembla atípic, al no tindre eixe anell de tradició que si té el futbol de dissabte nit. Però, ben pensat, ara que això de no menejar-se per la nit ja no ens afecta a alguns, el divendres nit potser siga el millor dels horaris. Alguna cosa bona ha de tindre allò de no jugar a Europa. Et pots convertir en un tòpic del futboler de mitjana edat: demanes per telèfon alguna cosa amb molt de greix, ni healthy ni gaites, beguda amb bombolles i a bramar-li a la tele. Després descarregues tota la mala llet a les xarxes pel que siga i te'n vas al llit o al sofà de lectura més lleuger que si hagueres tingut sessió de bany i massatge. I tens tot el cap de setmana per davant per a fer el que siga, estar amb la família, els amics, eixir a dinar o a sopar, anar al teatre o al cinema i t'arropixes el diumenge nit al llit amb un somriure.
Supose que tot allò dit abans és el que senten aquelles persones a les que el futbol els importa una bleda. I, de vegades els tinc enveja. De vegades m'agradaria ser com Álvaro, que no sap ni qui és Messi, encara que siga cunyat d'Enrique Ballester. I fer coses normals que no van de col·locar a onze joves de forma ordenada en un camp de futbol. També dirà vosté, lectora o lector, que la cosa que narra servidor és si el resultat no és favorable per als interessos del cor. Tant li dona. Si el divendres nit acaba amb una victòria es poden fer les mateixes coses enumerades adés sense cap interferència. No seran més que una capa doble de gelat al postre, una bola extra de la màquina de pinball o qualsevol altra cosa que els passe pel cap.
Si ens estem plantejant eixir a sopar a les huit de la nit, podriem adaptar-nos a jugar divendres per la nit. I qui sap, potser que fins i tot canviem, quan l'eufòria de la victòria ens emborratxe, allò del 'sábado, sabadete'. Si no és en 2020, no serà mai. Posats a canviar, fem-ho en gran. I hui dilluns, tornarem a ficar a onze tipos en 1-4-4-2 com qualsevol altre dilluns esperant que siga divendres per al futbol, sopant a les huit.