X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 15 de octubre y se habla de PLAZA RADIO PODCAST valencia cf cd castellon OPINIÓN
GRUPO PLAZA

opinión

Game over, Peter

18/09/2019 - 

VALÈNCIA. Des d'aquells temps de Gil i Lopera no havia vist a un propietari amb tal obstinació per reduir el seu club a un meme perpetu. Ni amb eixe cabdal industrial de decisions absurdes i sense trellat. Amb eixa supèrbia de tints còmics (tràgics si eres afectat directe) i tantes barrabassades amb les quals ens té acostumat Peter Lim.

Tampoc pot sorprendre. Este lustre ha sigut una constant repetició en bucle. L'última segueix tan rigorosament el timing i les motivacions d'aquella que va posar al carrer a Rufete i Ayala (i Pizzi) que t'ix un calc. És divertit veure al senyor que estava disposat a pagar 15 milions, més variables, per Rodrigo Caio alçar-se ara en dubtes davant un reforç sense la gravetat d'aquell. O qui intercanvia a Alcácer per Munir, buscant-li destinació a Gayà amb desesper durant els últims mesos, convertit en guardià d'una acadèmia de la qual desconeix tot. La seua història, els seus valors, els seus lemes i la seua tradició. La rabosa cuidant del galliner.

Però lo pitjor no és açò, sinó veure com se li defensa i justifica. Se'ns pixa en la cara i tuitegen que plou.

Fins i tot la d'Alemany és la mateixa jugada de LayHoon. Apartada primer, despatxada després. Si li va fer allò a algú que ens venia com de la seua família -per protestar enèrgicament pel ridícul que li havien fet passar amb lo d'Alcácer, venent al jugador sense avisar a ningú i a esquenes de tots- què no voleu que li faça als demés.

Atenent als fets, es pot afirmar que a este home li importa poc tot lo que en el món del futbol es considera lògic i coherent. Burla els seus temps i codis. Sembla patir un interminable atac de gelosia, o de vanitat. Sempre que va triomfar un model de club que va posar en la senda correcta al VCF, va aparèixer per a dinamitarlo i tornar a la seua mecànica somiada. A ser ell el pare dels fitxatges i designar al primer home de palla que tolere els seus deliris.

N'hi ha prou amb posar l'orella per a escoltar a tot el que ha passat per ací, ens agradaren menys o ens agradaren més, engoliren més o engoliren menys, queixar-se del mateix i apuntar sempre el mateix diagnòstic.

La construcció d'un club per a aconseguir l'estabilitat i la Champions només pareix una excusa per a arribar a lo segon, no una via per a fer créixer i solidificar a la institució. A voltes pense, entre broma i maldat, que si per una d'aquelles al VCF li atorgaren una plaça fixa en la Lliga de Campions Lim seria capaç d'asseure's ell mateix en la banqueta a dirigir l'equip.

Què podem esperar d'un home quina concepció d'una de les posicions més importants i vitals d'una entitat, com és la de l'entrenador, es redueix a Celades, Neville i Ayestarán. Amb eixe grau de menyspreu i desprestigi cap a element tan capital, abandonant-los a la seua sort, és de necis esperar èxits. Què diu tot açò d'un home que es retira quan el seu model ha enfonsat en la misèria a la institució i decapita amb eixa ferotgia a dos homes que li han revaloritzat la inversió perquè han gosat arrogarse tot l'èxit. Què diu de l'amo que la millor decisió que ha pres en cinc anys fóra deixar de prendre decisions unilateralment.

Però el fons d'açò va més enllà. El VCF no es va vendre per a ser un criader de clòtxines. Sinó perquè era l'única via per a créixer, recuperar l'estatus perdut durant la crisi i retornar-li la posició adquirida des dels 2000. Ací es ve a competir, i guanyar un títol de peres a uves. Ací es ve a molestar i combatre. No a ser El Corte Inglés d'Europa. Per a lo que aspira el senyor Lim li vindria millor comprar-se el Basilea o centrar-se en el Salford United i deixar-nos en pau d'una vegada. Ja no és que incomplisca l'esperit de la venda, sinó que també desmenteix al seu propi pla de negoci presentat per a accedir a la propietat.

Perquè les ramificacions de tot açò són més profundes de lo que els seus palmers s'atreveixen a assumir. La M&M no soles va construir un equip digne i a l'altura, sinó també un club sencer. I lo més important, estaven recuperant el prestigi dilapidat. Assumpte que es perd ràpidament, però que pot costar dècades restaurar. Apuntem la suor i la sang emprada a convèncer a marques com Puma. Indiquem lo ràpid que se'ns va oblidar l'espantada de patrocinadors que va patir la institució baix les atrocitats esportives del senyor de Singapur. O l'esforç que va suposar convèncer als actuals jugadors per a que fitxaren, perquè ací no volia vindre ningú. Eixa és la clau de que ara estiguen en rebel·lia. Han tirat als únics que els van donar seguretat, els únics dels quals es fiaven. Sense explicació ni motiu algun. Qui preteneu que vinga ara amb el retorn al caos?

Només cal recordar les declaracions de Van Gaal a una ràdio madrilenya quan li van preguntar per l'interès del VCF en el seu fitxatge per a refrescar-nos què pensa el món del futbol sobre Meriton.

O recuperar la nefasta gestió de l'affair Rodrigo i el seu comiat fallit per a recordar com gestionaven les coses quan no existia una xarxa de seguretat.

La destrucció capritxosa d'un projecte campió, d'un VCF que per vegada primera en moltes dècades ho tenia tot, TOT, per a triomfar a lo gran, no ens eixirà gratis. Ni a la institució, ni al propietari.

No sóc dels que creu que Lim es porte diners en estranyes circumstàncies. Però tant de bo ho fera. Em semblaria més noble que lo que està fent. Ho veig més com un Juan Soler asiàtic. Un xiquet gran, desquiciat, que desconeix lo que té entre les seues mans, jugant amb ell a capritx. Si es cansa ho abandona, quan ho veu relluir en mans d'un altre entra en còlera i torna a voler jugar. Perquè res del que fa té lògica. Cada decisió d'este calat és un atemptat contra la seua pròpia inversió e interessos. Açò ho converteix en un perill major que si fóra un mafiós refinat.

I em fot, perquè si sabera quedar-se en el paper en el qual ha estat en l'últim any i mig seria l'amo ideal.

Si ens deixa algun consol este últim episodi tal vegada siga la constatació de la seua derrota. Ha aconseguit que es perda la por a parlar de la seua marxa, o l'objecció a assenyalar-ho obertament com a culpable. Ha caigut el tabú. I quan ací traspassem eixa línia no hi ha marxa arrere. Ara el que queda és un home abandonat, defensat per mariachis que resulten tan risibles com el Zorío de torn. No, no serà fàcil que es vaja. No van poder amb Gil; només un jutge, i de miracle, va poder apartar a Lopera. I ni els anglesos amb una mobilització i un activisme que ací no podem ni somiar van fer mossa en els Glazer o en Mike Ashley. Però que la gent ja haja esgotat la seua paciència, que no tolere més ridículs i xafogors o veure al seu club arrossegat pel fang de la indignitat i s'atrevisca a la crítica i protesta oberta i constant és un pas de gegant coneixent a esta societat pusil·lànime a la qual pertanyem.

S'ha acabat el joc.


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email