El “Go-je-nu-ri, Go-je-nu-ri” es va convertir en un qualificatiu despectiu. El crit de guerra durant anys del valencianisme cada vegada que un àrbitre perjudicava als de Mestalla amb les seues decisions...
VALÈNCIA. Els àrbitres de futbol normalment són el blanc de quasi totes les ires, si un partit fora una pel·lícula encarnarien el paper del malvat i no hi ha cap afició al món que no tinga gravat en el seu disc dur l'actuació d'algun d'estos “personatges maleïts”. Fins i tot, el cognom d'algun col·legiat s'han fet servir com a sinònim d'insult dirigit a altres àrbitres.
Però no sempre va ser així, fins al 1891, no es va autoritzar la presència de l'àrbitre sobre el terreny de joc. Fidel als seus orígens com a esport de cavallers, al principi eren els capitans dels equips els qui resolien les disputes originades durant els encontres. Però, conforme va anar creixent la competitivitat entre els equips, també va augmentar la quantitat de queixes. Des de la seua introducció, els àrbitres, es van convertir en figures fonamentals per a la bona marxa del joc.
La cinquena norma del reglament del futbol estableix les seues funcions i parla de com ha de ser la seua presència sobre un camp de futbol i els atorga el seu poder "infal·lible" de decisió. Així que, des de la seua invenció, podem considerar-los un mal necessari, sense el qual no seria possible l'espectacle. I com bé diu la cita llatina "errare humanum est", així que hi ha de comptar amb això, amb els errors dels àrbitres que en pocs segons han d'impartir justícia o en el pitjors dels casos tractar de no ser massa injustos.
En una setmana on les errades en el partit entre “merengots i granotes” han marcat la vida futbolera de la ciutat, pot ser un bon moment per a fer un xicotet recordatori dels col·legiats que, per motius variats, han passat a formar part de la galeria dels horrors valencianistes.
El primer que va aconseguir el dubtós honor de que el seu cognom fora corejat per l'afició de Mestalla com a insult a un altre àrbitre va ser José María Gojenuri Eguiluz, col·legiat basc que ja l'havia liat en altres camps i que tenia fama com a promotor de desagradables espectacles, gràcies a la seua demostrada ineptitud per a administrar justicia.
La seua incapacitat va quedar del tot demostrada en el partit disputat a Mestalla, el 4 de gener de 1942, davant l'Atlético Aviación. Eixe partit va finalitzar amb derrota per la mínima gràcies a un penal transformat pel matalafer Machín. Eixa decisió arbitral, junt a un gol anul·lat a Epi als 35 minuts i l'expulsió d'Iturraspe, foren molt protestades per l'afició valencianista, fins el punt d'arribar a interrompre el joc. Evidentment, Gojenuri va ser el centre de totes les crítiques i de la ira del públic local. Després d'aquell encontre el club presidit per Lluís Casanova va exigir que mai més li xiulara i així va ser. Mai més ho va fer.
El “Go-je-nu-ri, Go-je-nu-ri” es va convertir en un qualificatiu despectiu. El crit de guerra durant anys del valencianisme cada vegada que un àrbitre perjudicava als de Mestalla amb les seues decisions.
Afortunadament, el pésim arbitratge de Gojenuri no va impedir que el València CF guanyara eixa temporada el seu primer títol de Lliga. Tota una proesa que es va aconseguir gràcies a la fiabilitat de l'equip, sobretot al seu estadi i a l'efectivitat dels Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza.
Gojenuri, es va unir a una llista on ja estaven col·legiats com Insausti, (In)Fausto Martín o Escartín, i on, amb els anys, s'afegirien els Ortiz de Mendíbil, Zariquiegui, Saiz Elizondo, Sánchez Rius, Sánchez Ibáñez o el portugués Joaquim Campos. Els últims anys no han estat exents dels pèssims arbitratges dels Díaz Vega, Megía Dávila, Tristante Oliva, Mejuto González, Undiano Mallenco, Teixeira Vitienes o en competicions europees dels Florian Meyer, Damir Skomina i el recentment sancionat per propinar una patada a un jugador Tony Chapron.
Potser en el futur siguen els àrbitres substituïts per robots o per aplicacions descarregables a Google Play o a l'App store, però fins eixe moment uns i altres seguirem patint als nostres “Gojenuris” particulars.