VALÈNCIA. Recordar Sevilla 2019 sempre serà un camp de batalla, bàsicament perquè simbolitza allò més desitjat. Transcendeix a una Copa. La immensa pau i felicitat d'aquella nit té molt a veure en que per fi havia un club. De fet, guanyar no va ser la primera cosa en anys que es va aconseguir el 25 de maig, resultava, a més, la primera ocasió en una dècada on no feia por mirar al futur. Vam creure tindre un porvenir. Arrancar-li això a la gent en plena lluna de mel i de manera traumàtica no ix gratis.
És lo que alguns no entenen. La volta a arrere és el tema. I és la segona vegada que succeeix baix el mateix argumentari. Altre assumpte que s'ignora convenientment. El rerefons és lo que cabreja, desespera, entristeix, sufoca i desanima. Tenir-ho tot a ou i malgastar-ho d'eixa manera, amb eixa prepotència, amb eixos aires insultants, amb eixa pocavergonya… Fomentant la divisió i l'odi per a tapar les seues pròpies misèries desviant l'atenció. Ací és on resideix lo greu.
El nostre pecat és haver caigut al parany a mida que construiren.
Com a orgullosa viuda, tinc molt a agrair. Sent extens explicar-ho ho reduiré al fet de que quan van arribar jo tenia les maletes fetes. La ruptura emocional amb el VCF era total, ho sentia ja com una cosa llunyana i aliè a mi. M'havia rendit, cansat de lluitar amb molins de vent, amb gent que mai va mostrar el més mínim interès per millorar. Personalment, és el major triomf que els atorgue a Mateu i Marcelino. Resulta senzill atribuir-los la labor de ressuscitar un club mort, tan perdut com abocat a la segona divisió, reconstruït i campió amb quatre canyes i sense pressupost per a alegries, havent de fer malabars financers per a quadrar comptes. Però tornar a teixir un vincle emocional aniquilat és lo més difícil que hi ha. I ells ho van aconseguir. Van arribar, van veure, van preguntar, van escoltar, van entendre… parint un VCF recognoscible, amb personalitat pròpia, amb el cual identificar-se. I renunciant, a la fi, a ser la marca blanca d'altres. Cambiaren un outlet en rebaixes per un projecte en majúscules.
És per això que no es tracta d'una simple Copa, és tot lo que va fer possible la Copa, i lo que representa en el context post 2008.
En vint-i-quatre mesos aconseguiren lo que en catorze anys no va saber fer ningú. No es podrà agrair mai la diversió i l'any que ens van regalar al 2019. Un any perfecte, on s'explica un segle de vida, perquè ho va tindre tot. Mai, des dels 2000, havia disfrutat tant amb el futbol com la passada temporada. Va ser com tornar a ser un xiquet en la graderia. Un regal a conservar per sempre. Lo que transforma 2019 en el que és, un argument recurrent per a exigir allò que ens van llevar a la força, per a negar-se a engolir. Ja que la lliçó que deixa al món, i a la gent, és que el VCF és capaç de tornar sense necessitat d'artificis o grans sumes en jugadors. Tens prou amb aplicar el sentit comú i tindre a la gent adequada al capdavant.
No és qüestió de perfecció, infal·libilitat, ni pixar colònia. Ningú vol, ni pretén, la perfecció, la infal·libilitat, ni a professionals del eau de toilette. Es tracta de saber què es té entre mans, on vols arribar, què eres, i encertar dos vegades més de les que t'equivoques.
Per tant, eixe mantra naïf de 'l'entitat està per damunt dels noms' és una fal·làcia. Al VCF l'èxit sempre va ser una qüestió d'autor. Quan va marxar l'autor es va tornar irremeiablement a la mediocritat, a navegar durant anys sense rumb, fins a topar-te de casualitat amb altra persona que et retornara a la senda. A Mestalla els noms sí que importen, i molt, perquè mai es va tindre un full de ruta gravat en pedra. Perquè açò no és el R.Madrid, ni la Juventus, on una granera et guanya una Champions. A tu la granera et porta al desastre.