No deixa de sorprendre lo poc que saben els clubs del seu propi passat. Generalment és una dolència que s'ha anat corregint als últims temps, amb els centenaris diversos de principis de segle, però encara resulta un mal que no està totalment sanat...
VALÈNCIA. No deixa de sorprendre lo poc que saben els clubs del seu propi passat. Generalment és una dolència que s'ha anat corregint als últims temps, amb els centenaris diversos de principis de segle, però encara resulta un mal que no està totalment sanat.
Són molts els que es recolzen en externs per a explicar el seu propi origen o corregir les seues llacunes. El Man.City va haver de recórrer a un historiador local per a entendre el significat del seu escut. A Dortmund fou un grup d'aficionats agrupats baix una associació els descobridors de qui els va fundar i quan després d'una recerca que ha derivat en documental; atès que la data oficial era una mera estimació basada en els resultats trobats a un anuari.
Fins i tot a Munich, el Bayern, porta anys restaurant la figura del seu president jueu, eliminat durant el nazisme, descobert gràcies a un periòdic dels anys 30 aparegut en un altell durant la reforma en 2010 d'una casa de camp.
Ací, no estem exempts d'esta classe de coses. La història oficial, els llibres que tots acostumarem a llegir al llarg dels anys, estan plens d'errates, buits e imprecisions. Tot fruit de copiar i pegar fins a la sacietat el relat sorgit durant les Bodes d'Or, que al mateix temps, beu d'un llibret de 1941 escrit per Sincerator.
Són buits deixats a consciència, fruit del context en el qual van ser escrits. Amb les hemeroteques segellades per a evitar que els tragueren els colors al règim. Un que a la seua entrada a València va saquejar redaccions com la del diari El Pueblo, cremant tots els seus arxius a una pira en mig de Juan d'Àustria; liquidant altres com El Mercantil Valenciano transformant-ho en Levante, el diari oficial de Falange.
Són successos que han evitat que es parlara sobre les circumstàncies en les quals es va fundar el València. O de la importància i simbolisme d'escollir la nomenclatura de la ciutat o el seu cognom en anglès. Dels perquès a la rellevància i significat de portar la senyera a l'escut. Però sobretot deixa de costat una infinitat d'explicacions que s'han ventilat amb eufemismes en el millor dels casos.
Tenim capitans a la presó que no sabem ni el seu nom. Jugadors en cunetes. Fundadors i cracks soterrats a Amèrica. Una llista oficial de presidents encara incompleta i malament ordenada, pues hi ha qui va ostentar el càrrec en etapes anteriors a la reconeguda. Hi ha una infinitat de partits que no estan documentats i competicions disputades que s'ignoren.
Ni tan sols cosa tan familiar com els -mal anomenats- regionals estan ben explicats. Es van vendre sempre com una lliga lleugera i sense importància, quan era una competició de fort arrelament social, ben estructurada, dividida en divisions, amb ascensos i descensos, i un calendari més extens del que sempre es va reconèixer. Comptant fins i tot amb la seua pròpia competició de Copa.
Tampoc se'ns va parlar mai dels equips reserva o dels segons equips, espai tan difuminat que en temps els seus jugadors es barrejaven e intercanviaven segons les necessitats al no existir separació alguna entre ells com sí tenim hui dia. Fets que feren possible que vegem al València jugar dos partits al mateix temps en dos punts dispars de la geografia en dos competicions oficials diferents.
Per no parlar dels filials que tingué l'entitat des de 1920, sepultats pel relat de la creació del Mestalla quan sense ells no s'explica la consolidació de l'entitat durant les seues primeres dècades. O de la importància i origen de les penyes, sorgides al mateix Algirós.
Tal vegada siga el preu a pagar per perdre la generació que estava cridada a escriure el relat de l'entitat durant els anys 60, una vegada aconseguida la seua maduresa professional i vital. Intel·lectuals com Almela i Vives -amb carrer a València- era un habitual relator de les peripècies del València de l'etapa fundacional. Max Aub també va fer els seus pinitos. El meravellós Estil, o l'incommensurable Josimbar, a més d'excel·lents cronistes, van escriure els primers llibres als anys 20; llibres perduts e ignorats.
Tots en l'exili o depurats en el 40 impedint que la història que ens va arribar poguera ser completada. Al punt de no poder escriure ni sobre la vida dels pares fundadors.
Perquè la biografia del València no té res que envejar. Tenim en quantitat i qualitat tantes o més aventures que aquells que en altres geografies van fer proselitisme d'elles, elaborant al seu voltant la seua identitat moderna. El que ens diferencia d'eixes places és que ací mai tinguerem ningú que ens les explicara. I quan arribà la llibertat els Sincerator o els Hands se'ns van morir; tampoc comptarem amb intel·lectuals que feren bandera d'elles, desertant la majoria per sectarismes polítics.
Així, per ignorància i deixadesa, emblanquinarem la història del club amb una col·lecció de tòpics i espais comuns de la qual encara no hem eixit.
Fins i tot el relat dels anys 40 és un compendi de mitges veritats i món de color de rosa que poc té a vore amb les dificultats que tingué aquella entitat a l'hora de reconstruir-se, o els perills que la cercaren durant l'intervenció militar, inclús els obstacles per a guanyar, i més que res, per a mantindre a ratlla els excessos de les seues estrelles. Hui, segur, serien sepultades per la crítica i el menyspreu d'una societat hiperconectada i cada vegada més mojigata.
Conec bé que no existeix voluntat alguna d'escriure una nova història general que arregle tots eixos errors. És una feina costosa i de molts anys. Tediosa. Probablement, sense mercat. Ja els dic jo que passar-se les hores mortes mirant pàgines i pàgines de periòdics antics i arxius no és una activitat molt entretinguda.
Confiem a que algú, al futur, s'atrevisca a elaborar una nova història enciclopèdica, una de veritat, cenyida a la realitat (amb un treball al darrere) i no als records, justa amb els contextos de l'època i sense caure en generalitats.
De moment ens queda el beneït consol del menudeig. Dels meravellosos relats solts i publicacions que des de 2012 van començar a sorgir, per fi, al voltant d'un club que mai tingué memòria.
Una xicoteta edat daurada que s'antulla insuficient. Atreviu-vos a escriure més del València. A crear sobre el Valencia, art, literatura, tot el que siga menester... Feu-lo encara que siga en llibres de 100 pàgines, a podcasts, Instagram, Youtube, al carrer o en columnes de diaris. És necessari.