Imagina un VCF en positiu

VALÈNCIA. Per què seria important que el VCF enguany jugara finals, inclús guanyant només una, totes, o es quedara sense res? Açò és més un desig, però estic enganyant-me amb que seria la fi de l'amargor. L'abandó de la malenconia, del drama, l'extinció dels intensitos.

Però és pura ficció, ho sé. Encara que disfrute imaginant que a l'endemà s'acabarà la gent a la que només li importa tindre raó. Que desapareixerà aquell que sentencia i encara que l'evidència el deixe en mal lloc segueix persistint en el seu veredicte. Que deixarem de buscar amb obsessió malaltissa qualsevol detall que justifique desprestigiar una conquesta, un partit, una trajectòria... d'este equip. Que morirà eixe afany per atacar si no fan el que un desitja i aflorarà la crítica raonada i cerebral.

Que per primera vegada en un segle la gent comence a disfrutar del trajecte i no valore les coses només quan hagen passat anys i quede tot arrere. No hi ha res que em parega més trist que no saber viure el moment. Que s'entenga d'una vegada que el futbol és cosa de dos, i que açò no va de tancar al contrari al seu camp 90 minuts sense que et tiren mai a porta. Que els porters estan per a parar. I que els que paren molt i bé marquen la diferència entre aspirar a tot i no aspirar a res.

Que es puga guanyar una lliga amb exhibicions de Courtois i gols de corner de Godín, Copes d'Europa amb salvades miraculoses de Casillas i gols postrers de Raúl, i que en lloc de semblar-nos tot una puta merda engrossem el sant oral amb Sant Iker o ens inventem el Cholisme.

Tindre títols nous ajudaria també a deixar d'idealitzar el passat fruit d'eixa tristesa instal·lada en temps de crisi. Encara que bastaria tirar mà dels resums que poblen youtube, ells a soles desmunten la teoria del 'marcaves un i s'acabava el partit'. El mal anomenat millor VCF de la història va quedar quint després de jugar una final de Champions. Mateix lloc després de guanyar una lliga, i en altre pitjor després de guanyar la segona. I ahí es va acabar tot. Perquè comprendre lo que costa fer dos bons anys seguits en estes terres és una feina pendent.

Tot açò seria bonico. Bonico de veritat valorar lo que està fent un grup tret del rebuig que arribà a un club que acabava de signar els pitjors números de la seua història a primera per a ficar-te després d'onze anys en una final de Copa a força d'amor propi, eixint demà a jugar amb peu i mig en unes semifinals d'Europa League amb la quarta plaça a tir mancant sis partits. L'espenta i l'esforç d'un XI difícil de vèncer que ha remat a contra corrent i contra les seues pròpies tares gran part de l'any reposant-se d'una manera envejable quan lo fàcil haguera sigut deixar-se anar.

Seria bonico saber veure l'ambició d'una plantilla que malgrat totes les seues manques tècniques, físiques i cognitives té ambicions importants i no es rendeix. Aplaudir que fins a un trompellot com Mina acabe les temporades amb més de deu gols i un parell d'assistències amb una ínfima part de minuts jugats en lloc de passar-nos la vida rient-nos d'ell.

Però mentre este grup es dirigeix cap a les portes de la història (mai el VCF ha jugat dos finals en un mateix curs) disfrutem més repartint carnets. Fabricant problemes on en realitat no n'hi han. O mesurant-nos la opinió a veure qui la té més llarga. Una estranya addició pel fatalisme la nostra. Poc que fer quan la creença general és que tal cosa succeeix per reacció a una xiulada, o un insult, que l'única forma de créixer és rajant a tota hora o utilitzar a canterans com a bales a les nostres batalletes de fem.

Almenys ens queda la determinació d'un VCF que excepte accident inesperat li esperarà un envit de nivell a les semifinals europees, un vertader test on rubricar totes les millores adquirides en este viatge i reafirmar-se a ulls d'un món que pareix seguir sense creure's lo que està veient. L'únic temor que albergue és que arribem a maig en mode París. Destrossats físicament i amb una col·lecció de lesions vitals. Si ix gratis estar des de gener jugant dos partits per setmana amb tal intensitat i exigència és per a posar-li un carrer al responsable de cuidar les cames dels jugadors.

Comença lo dur i complicat: definir l'any. I ací està el Marceteam, aspirant a tot. Amb el seu 4-4-2 inclòs. Impressiona trobar tanta gent disposada a perdre's tal diversió només perquè al desembre va dir all i ara és aigua.