Jacinto Quincoces, de blanc i blau a blanc i negre

VALÈNCIA. Ahir per la nit, el València va visitar Mendizorrotza, el camp on juga l'Alabès. Si busquem vincles o personatges històrics que unisquen al club vitorià amb el de Mestalla, irremediablement arribem a la figura de Jacinto Francisco Fernández de Quincoces López de Arbina “Quincoces”. 

Nascut a Barakaldo, el 17 de juliol de 1905, els seus inicis al món del futbol estigueren lligats a equips de la seua localitat natal, des d'on va ser fitxat pel Deportivo Alavés. Quincoces, jugava com a defensa central i a la rereguarda de l'equip vitorià va coincidir amb altre gran central: Ciriaco Errasti. Tots dos formarien una mítica dupla defensiva, primerament amb els vitorians i posteriorment al Madrid. Si Ciriaco destacava per la seua contundència, Quincoces ho feia pel seu joc vistós, malgrat la seua posició defensiva, per la seua fortalesa física i agilitat, per saber col·locar-se en cada moment i pels seu magnífic joc aeri, tant en tasques defensives com ofensives. Tot això junt a una gran noblesa i cavallerositat sobre la gespa, cosa que sempre fou lloada pels seus rivals. Jacinto Quincoces era un autèntic “sportmen” en el sentit ampli de la paraula. 

Una vegada finalitzada la seua carrera com a jugador es va convertir en entrenador. El seu periple per les banquetes el va portar a dirigir al Saragossa, a la selecció espanyola i al Real Madrid, des d'on arribaria al València a l'estiu de 1948, quan Lluís Casanova i a Luis Colina varen confiar en ell per dirigir al primer equip de Mestalla. I no va ser una mala decisió ja que en en este club fou on Quincoces va aconseguir els seus majors èxits com a entrenador. Així, en la campanya 1948-1949 va guanyar la Copa al vèncer a la final per la mínima a l'Athletic de Bilbao i mesos més tard també va alçar la Copa Eva Duarte de Perón davant el Barcelona, per un contundent marcador de 7-4.L’adéu de Quincoces del València es va produir en 1954, no sense abans aconseguir un altre triomf: la Copa d'eixe any. En esta ocasió després de derrotar en una gran final al Barça per 3-0. A més, dos subcampionats lliguers completaren el seu currículum com a  valencianista. 

Després d'entrenar a l'Atlètic de Madrid i altra vegada al Saragossa va posar el punt i final a la seua carrera com a tècnic de nou en el València, on va arribar per suplir a Lluís Miró el 1959. Posteriorment va exercir com a secretari tècnic del Madrid i anys més tard va ser president del CD Mestalla i membre de la directiva del València. Amb 230 partits, en les vuit temporades, en dos etapes distintes, en les que va ser el màxim responsable de la banqueta valencianista, ocupa la segona posició en el rànking d'entrenadors que més matxs han dirigit en la història del club, només superat per Alfredo Di Stéfano. I amb tres campionats aconseguits encapçala, empatat amb Rafa Benítez, la classificació d'entrenadors amb més títols guanyats amb els blanc-i-negres. 

La vinculació de Quincoces amb València no va ser només amb el seu club de futbol més representatiu, sinó que es va convertir en un valencià més a l'instal·lar-se a la nostra ciutat on va morir als 92 anys, el 10 de maig de 1997.