Kevin i la mala educació

VALÈNCIA. Este tampoc ens val. És alarmant la fòbia a la gratitud que existeix per estes terres. Que l'agraïment siga tan escàs no parla molt bé de nosaltres. Retrata a una societat corcada per rancors e històries molt xungues.

Dies arrere va bastar insinuar que l'etapa de Gameiro arribava a la seua fi, una qüestió que pot entrar dins de la normalitat, per a que al francés li caiguera lo seu.

Serà fruit d'eixa nova moda que resa que cal sospitar del futbolista per norma. Com que si no dius alguna burrada, enginyosa o no, eres el raret. Un mal partit mai té a veure amb el sobreesforç acumulat davant la inexistència d'entramat tàctic. O de l'exigència del calendari en un grup atacat per les lesions. Sempre respon a que s'esborren. Pues no vos queda, a veure si creieu que anar com a bojos darrere de la pilota per a tapar esta absència anava a eixir gratis. Eixe ritme és impossible de mantindre en el temps, en la seua absència resplendeix la realitat amb tota la seua cruesa.

Però ni eixe sacrifici tindrà resposta. Com no la té el del francés. A este home, que encara conserva intactes totes les seues virtuts, se li deu part de la glòria aconseguida. No costa res tirar la vista arrere per a trobar el vincle entre el punt d'inflexió del gener passat i la seua posada en forma després d'arribar oxidat a causa del maltractament cholista. Mentre Batshuayi va afonar tota esperança ofensiva del grup amb la seua vagància, desconnexió i mala praxi, Gameiro la va revitalitzar recorreguent camins oposats.

Com una fletxa, entrant de manera sigil·losa, va anar cavant tombes enemigues. Sense eixes diagonals, sense eixos gols, trencant files com un mariscal a colp d'assistències, ni la Copa, ni esta Champions, hagueren sigut possibles. Tal vegada el seu pecat siga ser Sosoman. Un tipus discret, sense excentricitats conegudes. Però ací estan les seues contribucions a un any màgic. Va voler, es va posar a currar, i ho va traure avant sense presumir ni un segon.

O tal vegada només siga fruit de la meua predilecció pels arquitectes silenciosos, eixos en els quals ningú para atenció però que sense el seu treball poques coses tirarien avant.

Tampoc es tracta de sobrepassar-se en les formes. No fan falta homenatges, estàtues, ni comiats vergonyosos. És tot molt més senzill: Respecte, agraïment. Em conformaria amb no haver de llegir, ni escoltar, centenars d'insults i faltades cada vegada que algú honrat i que ens ha donat coses signa el seu final d'etapa (per la qüestió que siga). Perquè, entre altres assumptes, eixos granets de sorra conformen tot el que és i representa el VCF. En el fons, eixa mala educació, no deixa de ser també un insult a un ens cosit al llarg del temps per la contribució de centenars de persones honestes.

Tot això val també, ara que rematant la columna s'afegeix Rodrigo a la rampa d'eixida, per al brasiler. Un altre que és traure a relluir el seu nom i començar a caure-li de tot.

El desagradable comiat que tingueren els herois del doblet és una bona mostra, recent, de lo mal que enterrem a Mestalla. No costa res deixar de ser una banda de mantecaos.