Dedicat als meus amics Àngel i Jorge Verdeger, valencianistes i admiradors d'Ennio Morricone
El dilluns passat ens va sobresaltar la trista notícia de la mort, als 91 anys d'edat, del genial compositor italià Ennio Morricone, com a conseqüència de les complicacions patides per una caiguda domèstica en la que es va trencar un fèmur. De Morricone ens queda un llegat musical impressionant en què destaquen, per damunt de tot, algunes bandes sonores de pel·lícules que formen part fonamental de la història del cinema com “El bueno el feo y el malo”, “Novecento”, “La missió”, “Els intocables d'Elliot Ness” o “Cinema Paradiso”, entre moltes altres. Ennio Morricone, com a bon italià, també era un amant del futbol. Nascut a Roma, era un “romanista vero”, un fidel seguidor de l'equip de la seua ciutat. La seua relació amb el món del futbol no sols es va limitar a la condició de tifossi, la seua implicació amb el futbol li va fer composar l'himne oficial del Mundial de 1978.
En plena dictadura, el comité organitzador argentí el va contractar per compondre la música del Mundial, un encàrrec que no deixa de ser una paradoxa si tenim en compter que en eixos anys el país sud-americà estava governat per una Junta militar extremadament nacionalista.
Eixa cita futbolística va tindre el segell del compositor romà, al menys en la seua part musical. Morricone va compondre “El Mundial” un tema instrumental, excepte en els primers segons on una veu diu: “Argentina, aquí el Mundial”. La composició és simple i alegre, adornada amb unes veus que acompanya el so dels instruments i els sintetitzadors durant els poc més de tres minuts de la seua duració.
Per a alguns no es tracta més que d'una obra menor del genial compositor italià, però no deixa de ser la música que va ressonar en aquella cita mundialista en els estadis argentins i en totes les televisions i ràdios del món al mateix temps que Mario Alberto Kempes, jugador del València, es proclamava màxim golejador i campió del món.