X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión / OPINIÓN

La Champions com a punt final

19/02/2020 - 

VALÈNCIA. Res com veure al VCF escalabrar-se, perdre estatus, prestigi i tot el que es pot perdre en el seu constant i fallit intent de reenganxar-se a la vida per a trobar als nostres sorpresos de veure a rivals situant l'equip al furgó de cua del futbol.

Mira, al València mai se li va tindre en consideració. En els inicis se li menyspreava per ser un invent modern, primitiu, pertanyent a un futbol atrotinat com el valencià. El miraven malament per no ser dels històrics. En plenitud, sempre es va sospitar del seu èxit, com eixe fill de llaurador que fa carrera e intenta ficar-se en els cercles elitistes de l'aristocràcia i les dinàsties burgeses. Mai el consideraren un dels seus, per molt que triomfara a la vida. 

Pretendre, damunt, que la dècada negra, la de la transformació del futbol modern, que vas passar al fem t'isquera gratis és d'ingenus. Hi ha dos generacions, els adolescents i els de vint anys, tres si afegim als xiquets, que l'única cosa que han conegut del VCF són ridículs, escàndols, barrabassades, i classificacions mediocres. Un meme. Caus en un sorteig de Copa a un Segona B i es queden despagats perquè esperaven a un gran "de verdad". Ixes a Europa i eres un suspir per haver evitat als cocos.

A més, en açò, el teu historial no ajuda tampoc. És l'artefacte que utilitzem per a decorar la nostra particular cova, però els números, llevant les finals de principis de segle, en la màxima competició no es distingeixen en res dels del Bayer Leverkusen o el Basilea. Com veus tu a eixos equips? Així et veuen a tu ahí fóra.

I em pareix genial. Així, amb empreses com Panini negant-se a traure cromos del VCF per a la seua edició de la Champions del 2000, o els riures que provocava emparellar-se amb els de Cúper, és com es va donar la campanada fa dos dècades. En eixos fonaments es sustenta la famosa voluntat de voler arribar. En eixa realitat, rebel·lar-se contra les mirades per damunt del muscle i els menyspreus, és com es va fer gran este club. Tot això és lo que som i serem.

El que em preocupa és la pèrdua de consciència de classe que patim. A vegades sembla molestar-nos tant allò que som que ens passem la vida volent ser altre. Anar per ahí, precisament nosaltres, subestimant a equips com el Atalanta, que bé ens podria donar diverses lliçons en moltes coses, és el tipus de pecat que ens ha portat a la misèria actual. Posar-se la samarreta del rat-penat no transforma a petards en cracks, ni et fa golejar a la Cultural Lleonesa per art de màgia. Ací es ve a patir. Ací es triomfa posant-lo tot al camp. Batallant contra els elements.

En això resideixen tots els meus temors. Pocs dubtes del resultat, en quant a imatge, tindria si en lloc dels italians fóra el PSG. Amb estes, no sé molt bé si resultarà un altre Mallorca, resoldràs l'eliminatòria en mitja hora o acabarà igual que el famós partit de Bremen amb Emery. Com en aquella vesprada alemanya, tots dos són propicis al desastre defensiu, comptant amb elements suficients per a destrossar al contrari explotant les seues misèries en rereguarda. Encara que ara són els de Gasperini els qui ofensivament et trauen un cap.

És l'obstacle més difícil que queda. En esta competició on abunden col·leccions de cromos i mega gegants amb eternes crisis internes, els equips amb idees clares i entramats forts tenen moltes paperetes per a convertir-se en la sorpresa del curs. Qui passe esta eliminatòria donarà que parlar, més si li acompanya la sort en el sorteig, per això l'encontre és més important de lo que pareix a priori. És la porta a una nova campanada històrica. I pel que respecta al VCF, de mostrar-se de nou al món, als qui no el van conéixer i a penes saben, o recorden, alguna cosa d'ell. Per a recuperar un poquet de lo molt que vas perdre, o vas tirar al fem. Però sobretot és l'oportunitat de donar-li un comiat daurat, i digne, al equip del centenari. Consagrar la seua maduració. Prolongar un ratet més l'estància en este xicotet oasi de dos anys en mig de tanta merda. Mereixem, i mereixen els seus autors e integrants, un final així en lloc de resignar-se a altre any regulero en lliga banyat en ridículs.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email