La connexió italiana

VALENCIA. La incorporació de Cesare Prandelli i els membres del seu cos tècnic a la disciplina del València CF, ens ha fet estar pendents durant dies de les notícies i els rumors que sorgien d'Itàlia. País amb el qual els valencians compartim mar, clima, costums i una manera molt similar d'entendre la vida i si m'apuren fins i tot el futbol.

Parlar dels nexes històrics entre Itàlia i València és remuntar-se al mateix moment de la fundació de la nostra ciutat, allà pel 138 aC, o als temps d'Alfons el Magnànim el rei que va desplaçar la seua cort a Nàpols en 1443, o als papats de Calixt III i d'Alexandre VI, els Borja (que no Borgia) que des de la comarca valenciana de la Costera arribaren a dirigir l'Església catòlica en el S.XV.

Futbolísticament, el València també ha tingut nombrosos vincles amb el país transalpí, començant pel nom de la seua seu fundacional: el "Bar Torino", primer domicili social de l'entitat.

A més, des del 25 de juliol de 1925, dia en què es va jugar un amistós contra el Piemonte FC, seixanta-cinc són els partits oficials o amistosos que ha jugat el club de Mestalla contra equips italians, destacant els quinze contra l'Inter de Milà o els dotze contra la Roma. Però, per la seua transcendència, no podem obviar l'amistós contra el Torino, jugat a Mestalla el 20 juny 1953 com a homenatge a "Tonico" Puchades, en el qual, després d'una brillant actuació, es va tancar la contractació del primer gran jugador estranger de l'entitat valencianista: l'holandès Faas Wilkes.

A part dels equips abans esmentats, el club blanc i negre també ha jugat contra: Milan, Lazio, Fiorentina, Napoli, Bologna, Sampdoria, Udinese, Palermo, Genoa, Parma, i Lecce. Tot i que, curiosament, mai ha jugat contra l'esquadra amb més títols del calcio: la Juventus de Torí.

També, l'entitat valencianista ha tingut jugadors italians. Uns amb més pena que glòria, com Cristiano Lucarelli, "Ciccio" Tavano o Bernardo Corradi. Uns altres que van apuntar maneres però no van acabar de despuntar, com Stefano Fiore o Marco Di Vaio. I finalment, jugadors que van deixar molt bon record com va ser el cas d'Emiliano Moretti i per damunt de tots ells l'inoblidable Amedeo Carboni.

Alhora, també jugadors valencians i valencianistes van acabar a la lliga italiana, com Javier Farinós fitxat per l'Inter o Gaizka Mendieta traspassat, al juliol de 2001, a la Lazio de Roma per uns 50 milions d'euros, la xifra més alta pagada mai per un jugador del club de l'Avinguda de Suècia.

Però, si algun italià ha aconseguit calar a Mestalla, pel seu caràcter, simpatia i sentit de l'humor, este sense dubtes no és altre que l'entrenador Claudio Ranieri, fitxat en una primera etapa el 1997. Amb el tècnic italià es va aconseguir la Copa Intertoto de 1998, la classificació per a la Champions League per primera vegada del conjunt blanc i negre la temporada 1999-2000 i victòries tan importants com el 3-4 de la remuntada al Nou Camp, o el 6-0 en les semifinals de copa contra el Madrid.

Però, fonamentalment, Ranieri ha passat a la història valencianista per la final de copa disputada el 26 de juny de 1999 a l'estadi de "La Cartuja" de Sevilla contra l'Atlético de Madrid, en què el conjunt per ell dirigit va aconseguir una contundent victòria per 3-0, amb gols de Mendieta i dos del "Piojo" López, el que va suposar el primer títol a nivell estatal després de denou anys de llarga espera.

El València de Ranieri, era un equip basat en la seguretat d'un porter com Cañizares, una defensa amb jugadors experimentats com Angloma, Roche, Bjorklund, Djukic i Carboni, un centre del camp on destacava el treball de Milla, Mendieta i Farinós i una davantera on la velocitat del "Piojo" López i les genialitats d'Adrian Ilie marcaven els gols i la diferència.

Claudio Ranieri, va retornar al València CF per fer-se càrrec de l'equip en l'estiu de 2004. En este segon període va guanyar la Supercopa d'Europa, davant el Porto, però seria destituït a mitja temporada després de les eliminacions a la Champions i a la Copa de la UEFA .

Esperem que l'etapa que ara s'inicia amb Cesare Prandelli siga tan exitosa com la primera que va viure el València de Ranieri, entrenador que fixà els fonaments per als posteriors èxits aconseguits tant per Héctor Cuper com per Rafa Benítez.

Si amb Ranieri es va viure el "Renaixement" del club, esperem amb Prandelli presenciar el "Risorgimento" d'este nou València.