Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

opinión pd / OPINIÓN

La copa de Fernando

27/04/2020 - 

VALÈNCIA. Estem bevent-se al Valencia CF com si anarem a un restaurant Michelin amb maridatge. Cap glop està picat. La selecció de continguts a la carta de les diferents televisions ens traslladen a aromes de joventut, quan besar i abraçar-se era una trivialitat a colp de baló i no un desig com és ara. La sombra és allargada i s'idealitza totes aquelles coses fosques que també es van viure a aquells anys. Remontades històriques, golejades, finals o partits que tenen l'èpica com a argument són una bona manera de superar l'abstiència futbolera.

Però saben que el Valencia CF no és aixina. Saben que la capacitat d'autodestruir-se amb una facilitat corprenedora està tatuat a la pell. D'ací i d'allà han fet i desfet. Han enderrocat i han tornat a construir, com si, perdó, d'una falla es tractara. Per això és bonic, dins del dolor, tornar a vore la final contra el Depor. La final de l'aigua. La final que era la de Fernando.

Recorde unes paraules del Maestro a Albacete, una vegada classificats. Va ser molt clar. No ens conformem amb arribar, volem guanyar-la, van ser més o menys les seues paraules encara a la gespa del Belmonte. Valentes declaracions. I més quan no era una temporada de les bones. El club s'havia tragat a tot un campió del món com era Parreira, que sempre mirava a la càmera a les entrevistes, i havia donat el comandament a Rielo, etern segon entrenador i home de club per als quatre partits que, en teoria, quedaven. Al final van ser cinc. I es va encarar la semifinal contra l'Albacete de Benito Floro, en la seua segona etapa allí, venint d'una derrota per 5-0 contra l'Espanyol. Camí de roses no era el d'un equip que havia pescat a Vigo i Logroño bons jugadors que complementaven als Fernando, Roberto, Mijatovic, Mazinho i Penev. Fa fredat pensar que amb aquelles figures no es guanyara la copa del Bernabéu. Sent justos cal ficar en context que una de les figures, el bulgar Penev venia de superar un càncer testicular l'any anterior. Lo dit, gens fàcil.

Supose que el share de la redifusió de la final no seria tan alt com el d'altres partits. Servidor si la va vore. I, com sempre a la història, els 'quasi' van fer acte de presència. Accions magnífiques de Fernando arribant a l'àrea, era un box-to-box sense que ho sabérem, Mazinho marcant ratlla al centre del camp, Camarasa mostrant els motius de portar l'herència d'Arias a l'esquena i el constant perill provinent de l'Est d'Europa, Lubo i Pedja, Mijatovic i Penev. Tot això plantava cara a un Depor, equip de moda que ja començava a ser integrant de la part alta i que l'any anterior va deixar de guanyar la lliga a l'últim partit, amb aquell penal parat per González a Djukic, llançador d'emergència davant l'acoquinada de Bebeto.

Però els 'quasi', ai. El 'quasi' de Giner i el seu excés de confiança al 35 de la primera part, amb el Depor més madur i a punt de caure que mai. L'aigua i el gol de Mijatovic. La represa tres dies després. Juan Carlos i Zubi. I altra vegada un 'quasi' a les acaballes del partit. La falta al mateix lloc d'on tres dies abans tots haviem nadat i la grada ocupada per valencianistes cridant "Pedja, Pedja!", sabedors que era eixa o ninguna per allargar els deu minuts més tristos de la història fins aquell moment, descomptant l'any del descens. Però va faltar el 'quasi', com moltes vegades ha faltat. Com no coincidir en plena forma Claramunt i Kempes. O Arnesen i les lesions. Probablement, si el Valencia CF haguera alçat la copa de l'aigua, Mijatovic no haguera necessitat moure de València per guanyar títols i seria mite amb lona. Però els 'quasi' del club són aixina. Punyeters i fotuts.

Però això és el Valencia CF. Bé ho saben molts que han vestit la camiseta. I bé ho sap Fernando, que mai va anar-se'n buscant més diners o títols amb més facilitat. És i serà llegenda. Però la del 95 era la copa de Fernando.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email