La Falla VCF

VALENCIA. Les Falles: les festes per excel·lència de la ciutat de València. Més de set-cents monuments de cartó o poliuretano sobre una estructura de fusta inunden al llarg d'esta setmana els carrers del Cap i Casal. Art, humor i sàtira confluïxen en estes representacions de personatges i escenes de la vida quotidiana que el foc purifica la nit de Sant Josep per a què no tornen a repetir-se l'any vinent. Eixa és una de les principals raons de ser de la nostra Festa: la crítica amb enginy i gràcia amb l'objectiu de què no ocórrega mai més allò que es 'denuncia'. I clar, en estes dates tan assenyalades en el calendari de qualsevol fill de la nostra terra, un comença a jugar amb la seua ment per imaginar-se com seria la Falla del València Club de Futbol 2016-2017. Buff, no sé ni per on començar! O sí ho sé. Primer hauria de trobar un lloc per a La Plantà. I com a mínim necessitaria localitzar-la en la plaça de l'Ajuntament. Però no sols en una part, necessitaria la plaça sencera i no sé si tindria lloc per a transformar en ninots tot el que ha succeït en els últims 12 mesos. O si m'apuren quasi 3 anys. Perquè sense artista faller no hi ha monument.

Ací tenim un problema. A estes alçades de la pel·lícula ningú vol fer-se càrrec del projecte. La criatura no té pare. Ningú vol que aparega el seu nom en la signatura. Però fent un poc de memòria sí que hi hagué qui, almenys, va dibuixar l'esbós i qui va construir la maqueta seguint les ordres de l'artista que ara vol desentendre's. Parle d'Amadeo Salvo. L'ex president, que al llarg de les darreres setmanes s'ha desmarcat de Meriton, ens va descriure a tots com quedaria de bonica l'obra i el Patronat de la Fundació va acceptar construir-la amb el motle que ell -i PriceWaterHouseCoopers- els va confeccionar.

Una vegada enclavada geogràficament i amb l'artista en la butxaca, és moment d'escollir un lema: 'Pitjor, impossible?', seria el meu. És una bona manera de resumir tot el que ha hagut de patir la sempre fidel afició blanc-i-negra sense tancar la porta a què el futur encara puga agreujar-se més. Sobre la figura principal no hi ha dubte: Peter Lim encapçalaria la falla. El seu remat estaria format per bitllets de 500 euros: per tots aquells que ha malgastat i els que hauria de posar damunt de la taula per tal de solucionar la desfeta en la qual ens ha clavat a tots els que volem a una entitat que dissabte complix 98 anys d'història en el seu moment més trist.

El magnat de Singapur estaria escortat, com és natural per Jorge Mendes. Al súper agent, a qui li canviaria el cognom -Jorge 'Vendes'- el col·locaria fent-li una escolteta a l'orella i amb diversos cartells: "Anem a vendre-ho tot", "Aderlan, el nou Otamendi", "Rodrigo per 30 quilos? Regalat"...i així set o vuit frases més que, de segur a vosté, amic lector, se li ocorrerien. Al costat de 'Vendes' encara que més xicotets de tamany estarien Lay Hoon i Kim Koh -este pegant una becadeta- prenent classes de castellà a veure si per fi, quasi tres anys després del seu aterratge a la ciutat de les flors, de la llum i de l'amor aconseguixen dir dos paraules seguides. El professor el personifica Anil Murthy que el primer que els ensenyaria a dir seria: "La afición no está enfadada. Ganando dos partidos esto lo arreglamos". (Ho escric en l'idioma de Cervantes perquè demanar que s'expressen en valencià ja seria de traca). Una escena que arredoniria envoltant-la de pilotes. De pilotes de(l) futbol. De tot tipus. Grans i xicotetes. Totes elles amb cara i ulls dient allò que els mandataris volen sentir.

Ja sobre la base, una de les zones estaria protagonitzada pels entrenadors. O, millor expressat, pseudoentrenadors que ens han envaït al llarg dels últims temps. En ella destacaria Gary Neville, representant amb un micròfon allò que millor sap fer: comentar partits. Molt a prop, Pako, amb K, disfressat de Mick Jagger deixant ben clar que ell és un 'Rolling Stone' capaç de convertir en cançó allò del 'fuori, fuori' del César Prandelli qui, al mateix temps, apareixeria amb el dit gros cap avall en senyal de desaprovació cap a un vestidor pràcticament buit. Perquè ja eixint per la porta veig a Enzo, a Alves i a Cancelo amb les maletes fetes. Ahh i el primer d'ells, Parejo qui ,amb el petate desfet, ja té en la mà el seu cubateta. I Voro a certa distància amb cara de pocs amics, vestit de bomber, apagant tots els focs que naixen a Paterna, mentre la resta de la plantilla, amb Bakkali i Cancelo al capdavant, escriuen la crònica edulcorada de l'últim partit per a què ningú s'enfade.

Tampoc pot faltar el ninot de Suso Garcia Pitarch vestit de florer defensant a capa i espasa a un Guilherme Siqueira amb muletes. I un Alesanco que es pensa que està a soles i que, sense saber-ho té darrere seua a Joan Laporta. Encara sort, que Vicente amb la 'L' sobre el cap, no l'abandona i està preparat per a viatjar per Europa. D'altra banda, ens faltaria escenificar a Paco Alcácer menjant pipes en la banqueta i aplaudint els gols de Messi. O a Tamara Gorro passejant a Ezequiel Garay mentre li grava un vídeo per al seu canal de youtube. I estic convençut de què podria seguir i seguir, i que a vosté eixirien moltes més escenes satíriques. Però hi ha un aspecte en el qual, de segur, anem a coincidir: ens falta l'afició. El més important d'un club de futbol. Els seguidors, sempre d'esquena a Lim, apareixerien penedits per haver confiat en el seu projecte, comprovant com la rata penada se'n va volant l'escut del club, portant cartolines roges, i amb llàgrimes als ulls bufant en el pastís del 98 aniversari de l'entitat amb un únic desig: que les flames purificadores de Sant Josep li posen el punt final a tanta tristor i tant de patiment acumulat. Tant de bo siga així. Tant de bo.