La final de l'afició

VALÈNCIA. Pot semblar una paradoxa, però esta temporada en la que ja ha pogut assistir públic als estadis i també a la final copera, després d'una campanya i mitja i de dos finals disputades a porta tancada, la majoria dels aproximadament 31.000 socis del València no han pogut gaudir in situ de la final celebrada el passat dissabte a Sevilla. Primerament, per un repartiment de les entrades fet pel club, on es va primar més el reprimir les possibles protestes contra el màxim accionista, que l'assistència dels seus abonats i en segon lloc pel recinte escollit per a la disputa del matx. La Federació Espanyola de Futbol, eixe organisme dirigit per l’ex sindicalista Rubiales (Rubi per als amics), va escollir, enlloc d'un estadi amb capacitat, modern i equidistant en distància a les dos ciutats dels clubs finalistes com el Wanda, un recinte amb poca capacitat, tenint en compter la massa socials dels finalistes, incòmode per a vore el futbol, amb uns accesos tercermundistes i sense massa connexions amb el centre de la ciutat.

Malgrat tots estos inconvenients i del fet de jugar-se pràcticament en terreny del rival, el cap de setmana passat es va viure un dels desplaçaments més gran de seguidors valencianistes de Mestalla de tota la seua centenària història.

Eixe 23 d'abril, un club maltractat i mal administrat pel seu màxim accionista, pèssimament representat pel president més infame dels seus 103 anys de vida, amb jugadors amb un nivell justetet per al que era esta entitat i amb un entrenador, novament, menyspreat pels singapuresos va ser capaç de congregar a milers de valencianistes, molts d'ells sense entrada, amb la intenció de recolzar al seus en la final copera contra el Betis. 

L' afició valencianista es va bolcar d'una manera descomunal, brutal i sobretot festiva. Després d'una campanya lliguera marcada per la irregularitat i les decepcions. Es van organitzar trens i autobusos especials, a banda del massiu desplaçament en cotxes particulars, que superaren les previsions més optimistes. Omplint els carrers i les places de Sevilla dels nostres colors, les nostres cançons i sobretot de traques, masclets i demés artefactes pirotècnics.

En les rodalies d'un estadi de La Cartuja ple, de gom a gom, on pràcticament dos terceres parts de l’aforament estava dominat pels aficionats bètics, una massa ingent de valencianistes, possiblement molts més de la meitat dels desplaçats, van viure a un auditorium habilitat a tal efecte i en els bars dels voltants el partit.

I en l'estadi, lluitant contra la inmensitat verd-i-blanca, prop de 21.000 valencianistes es deixaren l'ànima i la veu animant als seus jugadors. Amb una intensitat que poques vegades s'ha vist. He presenciat en directe totes les finals viscudes pel València, des dels dos capítols contra el Depor, allà pel 1995, fins la del passat dissabte i els puc assegurar que en cap d'elles s'ha viscut, ni de ben prop, el que es va viure fa una setmana. A La Cartuja, es va crear una atmosfera, un ambient i una comunió increïble amb els jugadors, que s'ho deixaren tot al camp, abans, durant i al finalitzar el partit.

I, a més a més, amb una educació, respecte, civisme i esportivitat que tant les autoritats sevillanes, com el mateix Betis, han sabut destacar per l'absència absoluta d'incidents. Ara ningú podrà negar que el València té un múscul social exemplar en el seu comportament.

Una llàstima que alguns, a Singapur i a la RFEF, preferisquen tindre clients a aficionats. Pitjor per a ells.