VALÈNCIA. Finalitza una setmana marcada per la competció de Copa, una setmana mai millor dit “Bronca i copera”. L’èpica classificació dels de Marcelino per a les semifinals del torneig del K.O., ha deixat fora dels focus la decisió presa per la RFEF de celebrar en el Benito Villamarín la final del torneig de Copa. Amb eixe anunci l'estadi valencianista s'ha quedat a les portes de viure la seua onzena final.
D'entre totes les finals disputades al feu valencianista hi ha una que ha passat a la història com “la de l'aigua”. Eixe partit es va disputar el 3 de febrer de 1929 i en ell s'enfrontaren l'Espanyol de Barcelona i el Real Madrid, dos equips invictes a les eliminatòries prèvies.
La final, que prometia ser apassionant, va estar a punt de suspendre's pel matí, a causa de les pesimes condicions del terreny de joc com a conseqüència de les fortes pluges caigudes sobre la ciutat. Però el temor de les autoritats als possibles alderulls que pogueren ocasionar els milers d'aficionats madrilenys i catalans desplaçats a València feren que després d'una inspecció, a migdia, es donara permís per a jugar-la. Bàsicament per la “recomanació” feta pel governador civil per a jugar a qualsevol preu. Davant eixa insistència tant l'àrbitre com els delegats dels equips es van comprometre a jugar passarà el que passarà. Fins i tot si tornava a caure un diluvi, com va acabar succeint.
El fangar en què es va convertir el terreny de joc va condicionar el partit. Els jugadors van haver d'esforçar-se al màxim. Tot i la climatologia adversa uns 25.000 espectadors no es van voler perdre la final. La recaptació del matx va superar les 150.000 pessetes, una autèntica fortuna en aquella època.
Els dos equips van eixir a la gran llacuna en la que s'havia convertit la gespa de Mestalla, mentres en les grades l'afició es protegia com podia.
L'aigua embassada va formar llacunes en les que la pilota surava. El terreny de joc va deixar de ser-ho i es va convertir en un gran toll on el futbol va desaparèixer.
Encara que tots donaven com a favorits als madrilenys, la sort va estar del costat català. L'Espanyol, es va avançar al minut 55. Poc després dos jugadors “pericos”, junt al madridista, Gaspar Rubio, nascut a Serra, van ser expulsats. No obstant això i malgrat estar amb nou jugadors, l'Espanyol va augmentar el seu avantatge. En el minut 75, el Madrid va retallar distàncies. I encara va donar temps a dos noves expulsions, una per a cada equip. D'esta manera, tan accidentada, l'Espanyol de Barcelona, va conquistar per primera vegada el títol de campió d'Espanya.
Molts anys després el València va ser protagonista d'altra final marcada també per la pluja, però eixa ès altra història.
Enmig d'aquesta calma tensa, a la qual també van contribuir els milers d'aficionats d'un i altre equip que s'havien desplaçat des de Barcelona i Madrid, un gran aiguat va començar a descarregar sobre la ciutat del Túria. Per aquest motiu, el governador civil va convocar els delegats de Reial Madrid i Espanyol i l'àrbitre del partit, Pelayo Serrano, als quals va demanar que decidissin què fer: suspendre el partit per al dia següent o jugar-ho tot i les inclemències meteorològiques. Però la por a l'arribada d'esvalotadors afins a Sánchez Guerra i l'imminent inici de la Lliga la setmana que ve van decantar la balança perquè la final es disputés en la data prevista.
Els blanc i blaus alçaven a Mestalla, la seua primera Copa, no seria la última, després d'un partit dur, èpic i amb eixa plasticitat tan especial que confereix la pluja al futbol.
El Reial Madrid i el RCD Espanyol, (una gota freda) i fins i tot polítiques. José Sánchez Guerra encapçalava l'oposició al règim del general Primo de Rivera i a finals de gener va desembarcar a València, que anava a ser la seu de la final copera, per liderar un moviment contra la dictadura que finalment va fracassar. El polític conservador va quedar detingut a la capital del Túria.
En tement possibles desordres si el partit era suspès (això podria disgustar i enfurismar als aficionats desplaçats: 8 mil madridistes i 4 catalans),
De fet, la pluja torrencial va deixar el camp impracticable tal com explicava el diari ABC:
Tant el trasllat massiu d'aficionats de tots dos conjunts i la delicada situació política del moment van ser factors molt a tenir en compte perquè si es disputés.
Siempre quedó una gran duda tal y como señalara el diario ABC: “¿Por qué se jugó? es la pregunta primera que salta a los puntos de la pluma. ¿Es que acaso los que reconocieron Mestalla no se dieron cuenta de la impractibilidad del terreno de juego? Pues éste es uno de los factores decisivos a que queremos referirnos. Hubiera sido lamentable la suspensión del partido, que había trastornado a media España, que volcó sobre Valencia un aluvión de forasteros y que tenía interrumpido el ritmo normal de la ciudad. Pero por encima de todo habría que defender a unos muchachos que luchan en nombre del deporte y que se exponían a un grave riesgo, haciendo como que jugaban en semejantes condiciones”.
No obstant això, tal com explica Alfredo Relaño, l'ambient es va enrarir a València el mateix dia de la final, concertada pel 3 de febrer. Al matí, i a bord d'un vaixell de nom Onsala, va desembarcar al port de Sagunt i procedent de França José Sánchez Guerra, un dels polítics més influents de l'època. Entre d'altres càrrecs, Sánchez Guerra havia estat Secretari General del Partit Conservador, President del Congrés, President, del Consell de Ministres i ocupat diverses carteres, pel que la seva rellevància era notòria. A sobre de mals, des del Govern tenien la certesa que Sánchez Guerra, que s'havia exiliat a París, volia desembarcar a València per encapçalar una rebel·lió amb la qual enderrocar Primo de Rivera, ja en l'ocàs del seu règim. No en va, Sánchez Guerra seria detingut tot just trepitjar terra i reclòs, durant mesos, en el canoner Dato.