VALÈNCIA. El VCF és un ens inescrutable. Ja ho donàvem per perdut. Estava caigut del futbol modern. Acostumat a mirar amb enveja, des de la seua intrascendencia més absoluta, com eren altres els que guanyaven i lluitaven en maig. Atacat per la malenconia. Envoltat d'un cinisme destructiu que fa que fins i tot, en estes, els seus avanços siguen rebuts amb menyspreus i burles per part dels seus, els que haurien d'estar en mode 1998, però que segueixen obstinats en no aprendre mai.
Abocat a tancar la seua primera dècada en blanc en un segle es planta contra pronòstic en una final. De conmemorar un centenari en la misèria a tindre altra a les portes.
També ho donàvem per mort en sumar en tres setmanes quasi les mateixes derrotes que en tota la Lliga. I ací segueix. Ací està. Ací. Obstinat a trencar amb eixa norma que dicta que en mig segle només has encadenat dos o tres bones temporades de lliga en cinc ocasions. Cinc bones etapes de 48. Ho intentarà amb quatre canyes. Sí, malgrat l'edulcorament general, són quatre canyes. Amb el Karma al seu favor. Sense saber molt bé, a lo Pedro Sánchez, com ha arribat, però arribant contra tot i malgrat tots.
Sabrem mesurar lo que està fent este equip? Aplegar a maig competint per tot és assumpte al abast d'uns pocs, i res habitual veure-lo per estes latituds. Una factura que està per veure si serà cobrada.
És un altre misteri afrontar el partit del dijous nit. Et divideixes entre l'evidència de la superioritat anglesa, tement eixir golejat de l'Emirates, sabedor de lo justet que arriba este equip, i l'esperança en eixe gen ultracompetitiu que llueix, d'una capacitat de lluita que fa que esta gent mai es rendisca, portant-los si és menester a guanyar, remuntar, o eixir vius del camp davant la pitjor circumstància.
Fins i tot en esta classe d'envits, que és on se li veuen totes les vergonyes, ha anat dissimulant diversos defectes. L'altre dia, front l'Atlètic, van plasmar molt bé lo polides que comencen a estar les manques, de tot tipus, en este equip. Insuficient, però millor ara que antany.
La història està a Londres, xiquets. És l'oportunitat d'eixir del túnel. És el penúltim escull per a tornar a ser. És l'ocasió de jugar dos finals en un mateix any per primera vegada en la teua vida. Si considerem l'Europa League una competició nova, sorgeix a més la possibilitat de ser el primer club europeu (ara compartit amb la Juve) en haver jugat la final de totes les competicions continentals existents des de 1955. És una nova ocasió per a tancar la boca als que no creuen, mai ho han fet, i mai ho faran, en este equip. És la via per a seguir creixent i cimentant un grup que té pinta de protagonitzar un canvi d'època a Mestalla. A Londres està la primera pàgina d'un nou llibre. Cal aprofitar-ho.
Tan especial i absolutament apassionant està resultant enguany que el futbol, un vell cabró, ha fet que et saltes l'obcecació reduccionista pel quart lloc portant-te pel camí que realment necessita la institució: El dels títols.
El mannà per a recuperar entusiasmes, frenar la sagnia generacional, reverdir llorers i acabar amb la pesadumbre depressiva que encara pobla certs carrers.
A Londres anirem. A la ciutat on va estudiar Luis Casanova, seu de l'equip del que es va fer soci. A casa del rival al que li vas guanyar el títol més important que descansa en les teues vitrines. A seguir fent història espentats per la màgia del centenari.