Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

opinió

La impaciència de Mestalla… d’una part, val

El València no està tan fresc com fa unes setmanes, però hi ha una cosa que no canvia… la capacitat de treball. Per això ara més que mai l’afició ha de fer memoria i no mostrar impaciència. Este equip s’ho curra i s’ho guanya...

14/12/2017 - 

VALÈNCIA. El València – Celta em va semblar un dels millors partits del que duguem de campionat. Dos estils diferents, però treballats i amb futbolistes de classe i ganes de competir. Un espectacle amb joc, alternatives, gols, incertesa, polèmica... i victòria d’or d’esta roca blanc-i-negra, en què Kondogbia i Paulista van sostindre la bandera de la competitivitat. Parlar del lideratge de Parejo, assumint el penal, és com fer-ho de qualsevol dia nostre en la feina. 

Més enllà de la capacitat de patir d’este equip, de l’ambició que demostra, d’eixe utilitzar el patiment com a abonament per a créixer sòlid i bonic, em va quedar la rara sensació d’eixa part de Mestalla insatisfeta , inclús mosca, en eixa fase de la segona part en què el Celta monopolitzava la pilota. Que no recorda eixa part de valencianistes els dos últims anys? O la major part dels últims 13, des que el club va ser reconegut el millor el 2004?

La memòria en el futbol quasi no existeix, perquè ens calfem i preval el present, el ja, l’última jugada. Però quan dissabte Marcelino començà a obrir els braços reclamant espenta, suport, positivisme, per acallar eixe rumor que tantes cames de futbolistes ha fet tremolar, no vaig poder evitar el rebobinat accelerat de dos temporades avorrides, doloroses, decadents.

El míster és un líder, s’ho ha guanyat, i la gradería deixà de qüestionar i es va posar a pedalejar. Acció, reacció… victòria.

Amb una plantilla curta, amb el normal desgast de Parejo, Rodrigo o Soler, la important lesió de Guedes, el futbolista que sacseja el joc, l’afició ha de ser conscient que vénen rampes en el recorregut i que el seu paper és determinant. Mestalla no pot impacientar-se. Noooooooooooo, no i no. És posar més pedres en la moxilla d'un’vestidor regenerat que sospira per competir, per mantindre’s el més alt possible. El repte és la lliga de campions. El somni, lluitar fins al final per la copa i per la lliga. Amb Mestalla 90 minuts espentat tot és possible. Com al 2002. Com al 2004. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email