Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

OPINIÓN PD / OPINIÓN

La memòria, la nostàlgia i el gol de Forment

30/03/2020 - 

VALÈNCIA. Confinants. Sense poder gaudir d'una bona paella en companyia. O arrós al forn, que sembla que va guanyant terreny en açò del dinar dels diumenges, vistes les fotos que van rulant per xarxes. O tal vegada sempre ha estat ahí. La cassola de fang i la botifarra ballant amb l'arrós. I un bon vi. Ara vostés diran que tot això es pot fer. Sí, però el menjar era l'excusa per tocar-se i riure al compas. Ara ho saben, ara ho sabem. Per si teniem cap dubte.

 I cadascú porta el confinament com pot. Hauran llegit a gent amb més gràcia que servidor allò de les agendes: concerts, receptes de cuina, ioga, pilates, zumba, classes de tota mena d'instruments i vàries coses més. Tot a casa, clar. Fins i tot he llegit que recomanen el sexe virtual. Entenc que es referirà si no estan els dos actors baix el mateix sostre. Fer sexting o qualsevol altra cosa estant a habitacions veïnes seria un poc per fer-s'ho mirar. Tot val i tot és d'agraïr per tractar de mantindre certa normalitat. I tampoc cal fer-ho tot. A vore si ara van a tindre més vida social que quan podien eixir lliurement al carrer. 

La normalitat. Fa dos dies, un 28 de març normal haguera hagut traca en Mestalla. Fora. Davant de la porta. I com la cosa porta el bon camí de fer-se més gran, amb més convidats. I, com no un sopar. Ja saben. El menjar com excusa. En este cas, per parlar del Valencia CF del passat, del present i del futur. Estava tot enllestit. Però els dies que vivim són de tot menys normals. I ens vam tindre que 'conformar' amb la narració de l'última hora d'aquell partit del 71, a càrrec de Rafa Lahuerta, ment pensant junt amb Miquel Nadal, d'un dels actes que emociona més al valencianisme. I gràcies a la narració, servidor va poder tornar a viure que, a la tercera de Forment, va ser la bona. Que Peris, don Vicente, era un tio elegant i sentimental. I que va ploure. Coixinets. I llàgrimes dels que estaven alli. Dels de dalt i dels de baix. 

És una cosa bonica celebrar el gol de Forment. Per als que no ho hem viscut és una lliçó d'història del club. El nostre gol de Forment és aquell de Baraja. També davant l'adversitat de jugar amb un menys. També amb Mestalla pegant un esclafit. Sense coixinets, però amb llàgrimes. Cal cultivar això, tindre memòria. Les xarxes, invent del dimoni unes voltes, són un alé d'esperança per això. Per la memòria. Projectes com Ciberche, amb el seu record per aquell que van jugar al Valencia CF i no estan entre nosaltres i molts altres fan, poc a poc, mantindre viva eixa memòria que no s'ha d'oblidar mai. I ara, que sembla que som els protagonistes d'un blockbuster americà, hem de tindre memòria sense caure en la nostàlgia, com bé diu Lahuerta. 

Refrescarem la memòria sempre. Gols de Forment, de Mendieta, de Claudio, Villa, Gameiro o Rodrigo. I preguntar als que estaven. Ho tornarem a fer. Serà una bona senyal. Serà que tenim memòria. Serà que hem guanyat el partit que estem jugant.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email