GRUPO PLAZA

pilota

La pilota és de iaios

27/11/2021 - 

VALÈNCIA. Fa uns dies, en un d’eixos sopars amb amics on les primeres cerveses enderroquen prompte els murs de la vergonya, un conegut va interrompre els inicis d’una conversa sobre les finals entre Puchol II i Soro III amb el típic tòpic. “Però, si la pilota és de iaios!”, afirmava entre la sorpresa i el convenciment. Una sentència irrebatible en la seua formulació —que la gent gran predomina en l’escala del trinquet és una realitat palmària—, que descriu una impressió generalitzada i que amaga, en el fons, un missatge d’alerta per als joves. Perquè dir que la pilota “és de iaios” és una altra forma de dir que hui, amb el segle XXI entrant en l’era del metavers, la pilota ja no toca. Que sí, que és tradició, que és part de la nostra cultura i de la nostra identitat, que és molt bonica, però, la veritat, pertany a una altra època, a un altre temps. És la manera de dir, senzillament, que és passat. Que fa olor a vell. És la manera de dir i advertir als que s’acosten a les partides que, com una de les aplicacions del teu mòbil, cal que t’actualitzes. Si et diuen que la pilota “és de iaios” és per a dir-te, dolçament i suau, que eres un d’ells, un iaio.

Per això, quan algú tracta d’il·luminar-me el camí vital explicant-me que la pilota accelera el meu envelliment em pregunte per quina estranya raó a mi —en meitat de la trentena, resident en València i amb les arrels repartides entre Russafa i la Vall dels Alcalans— m’agrada la pilota. Perquè a mi m’agrada el trinquet, el carrer i el frontó. M’agrada la naturalitat del joc, els seus codis, els seus rituals, les seues històries narrades i interpretades des de l’exageració que beu de la passió. M’agrada conéixer els jugadors, saludar-los abans i després de les partides, valorar la seua honestedat i la seua capacitat per adaptar-se a la incertesa constant. M’agrada el soroll de la vaqueta en rebotar, el silenci tens que es respira quan va per l’aire camí del quinze, l’estrèpit de la victòria i el marmolar de la derrota. M’agrada descobrir una futurible figura, assaborir la pressió de la competició i capbussar-me en l’ambient de les finals. I sí, també m’agraden els iaios. M’agrada la seua forma de viure el joc, d’observar-lo, de comentar-lo, de respectar-lo, d’ensenyar-lo i de cuidar-lo. M’agrada. I per què no m’hauria d’agradar?

De fet, m’haguera agradat anar a la pilota amb el meu iaio. Dinar amb ell, esmorzar o fer-nos el café i acudir junts a la partida. Xarrar, escoltar les seues anècdotes i fer repàs ràpid de la vida mentre ens recreem en una jugada inversemblant. Fins i tot, qui sap, discutir si travessar pels rojos o pels blaus. M’haguera agradat molt fer-ho. M’haguera agradat compartir més temps amb el meu iaio. M’haguera agradat conèixer-lo més per conèixer-me més a mi. M’haguera agradat que el trinquet haguera sigut l’escenari on haguérem signat la transferència d’experiències, d’emocions, de valors, de records, de consells, de referències i referents que una generació necessita heretar d’altra.

Però, sembla que la història de la pilota no és més que la reproducció a escala reduïda de la història dels valencians, que no és més que la reproducció a escala diminuta de la humanitat. Tractar de fugir del que ens nuga al passat amb l’esperança venuda d’un futur amb més comoditats. La falsa promesa del progrés. La idea fal·laç de l’evolució social. La trampa de pensar que s’avança mentre es camina en cercles. Deixar el camp, l’horta, el poble i la llengua, espolsar-se la seua memòria. Silenciar i obviar la seua existència per volar lliures d’etiquetes cap a un futur més pròsper, més modern. Esborrar les marques de l’autoodi. Classificar la pilota com un joc “de iaios” per autoafirmar-se en una dimensió superior. Pensar que som millors que els nostres avantpassats. La supremacia del present sobre el passat. Creure que els esports de masses i els fenòmens mundials són més interessants pel fet de ser més nous, més globals. Prejutjar i condemnar el que tenim més a prop, caricaturitzar-ho i deixar-se portar per la reconfortant sensació de la indiferència. Afirmar, en un sopar d’amics, que la pilota “és de iaios”.

No sé si la pilota és de iaios. A mi, m’agrada la pilota.

Noticias relacionadas

pilota valenciana

La parella o el doblet

Por  - 

Marc i Pere s’enfronten a De la Vega i Javi per la Copa Diputació de València - Caixa Popular d’escala i corda al remodelat trinquet Miguel Balaguer “Canya I” de la Pobla de Vallbona

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email