VALÈNCIA. Demà, 18 d'abril, es compliran cinquanta anys de la consecució del títol de Lliga de la temporada 1970/71, l'última temporada que la màxima categoria del futbol espanyol va comptar amb 16 equips. Un campionat que feia una dècada que no havia eixit de Madrid, ja que entre el Real (8) i l'Atlético (2) s'havien repartit les lligues al llarg dels anys seixanta. Barça, Athletic i València vivien una sequera lliguera quenomés es compensava per les victòries als campionats copers o a les competicions continentals. Així, els de Mestalla en eixos anys havien aconseguit dos Copes de Fires (1961-62 i 1962-63) i una Copa (1967), però no havien guanyat el campionat de la regularitat des de la campanya 1946/47. Per este motiu, el València feia temps que havia deixat de ser una alternativa al títol lliguer. Valga com a exemple que en les dos temporades precedents havien quedat en la cinquena posició. Per a tractar de canviar esta situació, el president valencianista, Julio de Miguel, va sorprendre a tots fitxant al mític Alfredo Di Stéfano com a entrenador.
La temporada es va iniciar amb l'Atlético i el Barcelona pugnant per liderar el campionat, alternant-se en les posicions al capdavant de la taula. Mentrestant, el València anava consolidant-se en un sistema de joc, on primava la defensa sobre l'atac. Les victòries valencianistes contra matalafers i culés, juntament a algunes derrotes, un tant sorpresives, d’estos equips van fer que el València es posara com a lider lliguer, per primera vegada en eixa temporada, en la jornada 19. En eixa posició es va quedar fins a la derrota per 3-0 al Calderón, a la 24. Una setmana més tard després d'un contundent 4-0 a l'Athletic Clubels de Di Stefano tornarien a liderar el campionat, posició que no ja abandonarien en tot el que quedava de lliga.
Des d'eixa jornada, en una Lliga on la victòria només sumava dos punts, Barça, Atleti i València guanyaren tots els punts possibles, fins que els madrilenys empataren davantel Màlaga en la penúltima data. Així, es va arribar a la darrera jornada amb els valencianistes un punt per davant del Barça i dos més que l'Atleti.
El València sabia que si guanyava o empatava en l'últim partit a Sarrià, contra l’Espanyol, seria campió. Però, al mateix, una derrota deixava el campionat en safata de plata al guanyador del partit Atlètico-Barcelona, que jugaven entre ells a Madrid.
El tot o res d'eixa temporada anava a dirimir-se en 90 minuts. A la mitja part es va arribar en els dos partits amb empat a zero. A la segona meitat, Dueñas va avançar al Barça. Quatre minuts després, Luis Aragonés va empatar per l'Atleti. El dramatisme, la tensió i els nervis van arribar quan l'espanyolista Lamata va marcar al minut 65. El campionat, per als de Di Stefano, depenia del que passara al Calderón, la victòria de qualsevol dels dos equips el faria campió en detriment del València.
Afortunadament, per als interessos valencianistes, cap dels dos marcadors va variar. Cap dels tres equips en lluita per la Lliga va poder marcar, els jugadors de tots tres equips semblaven paralitzats per la por i la responsabilitat. Eixa combinació de resultats li va donar al València la seua quarta Lliga i va convertir a Abelardo, Barrachina, Sol, Tatono, Vidagany, Jesús Martínez, Pep Claramunt, Poli, Paquito, Roberto Gil, Ansola, Fuertes, Jara, Nebot, Forment, Antón, Claramunt II, Cota, Pellicer, Aníbal, Pesudo, Carbonell, Valdez, Sergio, Fuertes i Uriarte en un equip de llegenda.