La realitat és una

VALÈNCIA. Dilluns 24 de juny. Sant Joan. Encara que molts no us el cregueu, el dia del meu sant. Sí, així és. En el meu DNI ho posa: “Juan Alberto”, clar i net. Amb un parell. No entraré en el perquè de la decisió perquè que els assumptes de família, millor que es queden a casa. I és que tot i que ho intente amagar i ningú es dirigisca a mi d’esta manera, la realitat és una per molt que vullga'm disfressar-la.

En el futbol ocorre una cosa pareguda. I en el mercat de l’estiu, encara més. Molts dels que en este instant invertiu el vostre temps llegint estes línies, estareu farts que, setmana a setmana, siguen una barbaritat els noms de jugadors que es vinculen amb el futur a curt termini del València CF. Si qualsevol fera una llista allà pel mes de setembre, estic convençut de què eixirien més de 70 o 80. I per descomptat, ni tan sols una desena part acabaran vestint la camiseta amb la rata penada en l’escut. Raó de pes, com per a què el gran públic, el consumidor habitual dels mitjans de comunicació, perda la confiança en els professionals que intentem comptar allò que ocorre amb la seriositat més grossa possible. I, intentant-ho, de vegades també ens equivoquem. Una cosa és el que us traslladem, i en ocasions, una ben diferent la que ocorre. Hem de fer-nos-ho mirar. Com el meu nom.

Ara bé, no vagen a pensar tampoc que el treball resulta senzill. Ja els assegure jo que més bé tot el contrari. I a mesura que transcorren les temporades, més difícil encara. Pot sonar a excusa, i tal volta ho siga, però és que en este món, quan s’acosten els mercats, els interessos econòmics s’imposen als informatius. O millor dit, els econòmics utilitzen els informatius. I les estratègies negociadores solen servir-se dels mitjans per a aconseguir un millor acord en qualsevol compravenda de futbolistes. Fins i tot, filtrant notícies que no responen al que realment està ocorrent, deixant en evidència que a la font, siga oficial o no, l’importa entre zero i res, que el periodista en qüestió desenvolupe bé la seua tasca. Jo que sé, si per a tancar una operació fa falta dir que hi ha un ós panda en la porta d’una església es diu i punt. Sona bé, sí, pero, ja saben, com quasi sempre, la realitat sol ser una altra.

Ara, separant el gra de la palla, els moviments en els quals, amb informació contrastada, estan treballant Mateu Alemany i Pablo Longoria tenen molt bona pinta. Un València amb Cillessen, Rafinha i Maxi Gómez és un millor equip. Tot i que no estiga Neto. Fins i tot, un vestidor amb qualsevol dels dos Denis, Suárez o Cheryshev també guanya. I si parlem d’operacions relativament barates encara guanya més. Després la piloteta, com sempre, serà la que dicte sentència, però la tasca, a priori, que és quan s’ha d’opinar, des de el meu punt de vista, està ben feta.

El vessant esportiu de l’entitat s’ha menejat amb celeritat. Coneixien les oportunitats de mercat, els objectius estaven clars des de feia mesos i ara ha aplegat el moment d’executar-los. La planificació ha sigut cosa de Longoria, rematar la feina, el que millor sap fer Mateu Alemany. Eixa és la realitat i com a tal crec que hem de transmetre-la. Sense la necessitat de cap estratègia. Ni pandes, ni esglésies ni comissions d’agents. Amb què la Lliga mire cap a un altre costat crec que serà suficient.