VALÈNCIA. Ara sí. Pany i forrellat literari a la temporada. Bo, igual nomenar com literari les reflexions de servidor és per a no tindre iaia. Però no facen cas. Açò que lligen cada dilluns és només una concatenació de pensaments, que solen pujar i baixar conforme entrava la pilota o no. I no diran que no ha tingut pujades i baixades l'anyet, eh? Una muntanya rusa d'emocions amb alegries inesperades a la Champions i bofetades a mà oberta en Mallorca, San Sebastián o Getafe. Bofetades que fan sacsar el sentiment.
Tot molt atípic. Dos cares d'un equip. Fora i en casa. I després del confinament, una tercera. Sense ànima, deixant-se portar per una inèrcia funcionarial. A les acaballes de Celades. I amb l'epíleg amb Voro. Però aixina i tot, es va arribar amb opcions de traure's el passaport a l'última jornada. Encara que no es va aconseguir. No és bo, de cap manera que el Valencia CF no estiga a cap bombo europeu. Però dins de la desgràcia a tots els nivells que això comporta, ha de ser l'oportunitat de poder construir un equip sòlid que permeta, poc a poc o com siga, recuperar el lloc perdut.
I per a tal camí, sembla ser Javi Gracia l'escollit per dirigir la nova plantilla que vindrà. Bona premsa entre els professionals del gremi, que és el que importa realment. Un entrenador metòdic, dels que no li han regalat res i amb experiència amb propietaris peculiars. El seu ben fer serà l'alegria dels aficionats. Com sempre, vaja. Estiga qui estiga a la plantilla. Les retallades, pel que conten, va a ser importants. I potser ara tingam que ser uns Galeano de la vida, que deia "Han pasado los años, y a la larga he terminado por asumir mi identidad: yo no soy más que un mendigo de buen fútbol. Voy por el mundo sombrero en mano, y en los estadios suplico: Una linda jugadita, por amor de Dios. Y cuando el buen fútbol ocurre, agradezco el milagro sin que me importe un rábano cuál es el club o el país que me lo ofrece”.
Serem captaires de jugadetes, amb la execpció que no ens importarà un rave el club. Sempre serà el Valencia CF el que volem que ens done unes monedes emocionals en forma de gols inesperats, regats o cavalcades solerianes. Potser siga eixa la solució. Esperar poc, sense bufar cap amunt a les primeres de canvi. Poc a poc, pas a pas, però de veres. Sense eixir a les primeres planes. Sense fer soroll. Partint des de la modèstia per molt que a altres places facen el que facen. No queda altra. I és més important que mai remar tots a una. Respectant l'escut totes les parts que el conformen. I ja vorem on arriba el barco. Siga el que siga, cal pujar ja. Sense baixes. Perquè com deia Don Alfredo, tots junts, millor. Ens tornem a llegir a setembre.