La tranquilidad, la tranquilidad es lo que más se busca

VALÈNCIA. Sempre són cars, roins, vells... o tot al mateix temps. És l'habilitat que té el Fé-Cé (si ara serveixen els orígens, toma orígens). Era car el Piojo; era car pagar la clàusula de Villa; Carboni venia a jubilar-se; Benítez un torero; Baraja va baixar a segona i al juliol-agost sempre acabem el que fa 15... Estius típics des de 1919.

Un estrès en bucle on tot és un drama i els contrasentits de la gent es fan amb el control del dia a dia. Em farten. Em fartaven. El passat curs vaig decidir interrompre la comunicació i tornar a viure el futbol com antany. Els caps de setmana, i prou. Una ullada furtiva al periòdic per a veure més o menys per on va l'actualitat, eliminar de tuiter tot rastre valencianí, i parlar de l'assumpte només amb els col·legues de sempre, que ja ens coneixem. És la vida.

Va ser a causa dels dos pitjors anys, un preventiu 'ojos que no ven, corazón que no siente' de manual. I no haguera fet falta fer-ho de tindre una bola de cristall.

Perquè resulta, que així, de sobte, l'entitat blanc-i-negra s'ha acostat a la perfecció. Un entrenador que entrena, controla i aporta. Un sabiondo del mercadeig que pentina i atina amb els perfils que li demanda el míster. I un CEO que viatja i negocia traient sempre el major benefici. Tan senzill, tan complicat, que arribem a allò que demandàvem sense haver-nos adonat.

Fins es coincideix amb les deficiències a solucionar, i damunt, es solucionen. Una raresa tenint en compte que venim de dècades on el teu lateral esquerre era un central reconvertit i en lloc de contractar a un portaves tres mitges puntes més a una plantilla amb overbooking d'exemplars. Tal és l'assumpte que hui vivim en un elogi constant a la normalitat. Tan extraordinària va arribar a ser la seua presència que ara ens sembla sobrenatural la seua aplicació diària. I no, no són ents divins, és gent que sap el que vol, entén i coneix el terreny que xafa. Chimpún.

Lo normal és cobrir les manques de la teua esquadra, no desatendre-les buscant jugadors insulsos pensant a traure'ls tres milions en dos anys. Lo normal és rebutjar la primera oferta per un dels teus millors actius, posant-ho en valor, en lloc de vendre-lo al primer que passa per la porta. Lo normal és negociar, no pagar el que et demanen sense rechistar, lo normal, és que es treballe en comunió amb un consens i seguint una ruta en lloc que siga el president qui pose al seu col·lega d'entrenador, o es bote al secretari tècnic perquè es va de sopar amb representants/presidents que no són de fiar.

Lo normal, en algú que sap el que té entre mans, és eixir a una roda de premsa i ser capaç d'estar dos minuts parlant sense dir res en lloc d'enfrontar-se amb males maneres al que pregunta perquè no es tenen respostes. Lo normal, en algú que sap el que té entre mans, és eixir a una roda de premsa i ser capaç de dir el que vols dir, quan el vols dir i t'interessa dir-ho. I no abans, ni després, venent-te al medialeader de torn canviant exclusives per protecció.

Són les coses que han anat modelant els sempre complicats estius mestallers, fins al punt que el passat va suposar tal assossec i tranquil·litat en mi que em vaig arribar a espantar, no fora m'estiguera ocorrent lo del xiquet del 'sexto sentido'. Este, va pel mateix rumb. Pau, seguretat... experimentar eixa sensació tranquil·litzadora d'estar en bones mans, que tot rode i fluïsca, per fi, com sempre vas voler. Ja fins i tot han recuperat el perfil Angulo que reclamares durant anys, la classe de jugador que quan abunda en una plantilla marca la diferència entre ser quart i poder competir.

Estius tornats en recessos de pau i felicitat, amb eixe punt de plaer culpable, perquè tractant-se del València sempre sospites que entre tanta cosa bona s'ha d'amagar algun truc, alguna catàstrofe esperant en el cantó, alguna alineació planetària que ho envíe tot a la merda... Plantejant-te la necessitat d'alguna marcianada per a compensar i espantar els fantasmes.

La nova felicitat és que ens diguen que tanquen amb pèrdues perquè interessa, o que a la tardor tindrem notícies de les maleïdes parcel·les, i posar-nos a parlar d'Hateboer com si ho coneguérem.

Este 'tot va bé' ens dóna la vida. Així siga sempre.