Hoy es 19 de marzo y se habla de valencia cf VALENCIA BASKET valencia c Valencia cf
GRUPO PLAZA

opinión

La tranquilidad, la tranquilidad es lo que más se busca

Estius tornats en recessos de pau i felicitat, amb eixe punt de plaer culpable, perquè tractant-se del València sempre sospites que entre tanta cosa bona s'ha d'amagar algun truc, alguna catàstrofe esperant en el cantó, alguna alineació planetària que ho envíe tot a la merda...

11/07/2018 - 

VALÈNCIA. Sempre són cars, roins, vells... o tot al mateix temps. És l'habilitat que té el Fé-Cé (si ara serveixen els orígens, toma orígens). Era car el Piojo; era car pagar la clàusula de Villa; Carboni venia a jubilar-se; Benítez un torero; Baraja va baixar a segona i al juliol-agost sempre acabem el que fa 15... Estius típics des de 1919.

Un estrès en bucle on tot és un drama i els contrasentits de la gent es fan amb el control del dia a dia. Em farten. Em fartaven. El passat curs vaig decidir interrompre la comunicació i tornar a viure el futbol com antany. Els caps de setmana, i prou. Una ullada furtiva al periòdic per a veure més o menys per on va l'actualitat, eliminar de tuiter tot rastre valencianí, i parlar de l'assumpte només amb els col·legues de sempre, que ja ens coneixem. És la vida.

Va ser a causa dels dos pitjors anys, un preventiu 'ojos que no ven, corazón que no siente' de manual. I no haguera fet falta fer-ho de tindre una bola de cristall.

Perquè resulta, que així, de sobte, l'entitat blanc-i-negra s'ha acostat a la perfecció. Un entrenador que entrena, controla i aporta. Un sabiondo del mercadeig que pentina i atina amb els perfils que li demanda el míster. I un CEO que viatja i negocia traient sempre el major benefici. Tan senzill, tan complicat, que arribem a allò que demandàvem sense haver-nos adonat.

Fins es coincideix amb les deficiències a solucionar, i damunt, es solucionen. Una raresa tenint en compte que venim de dècades on el teu lateral esquerre era un central reconvertit i en lloc de contractar a un portaves tres mitges puntes més a una plantilla amb overbooking d'exemplars. Tal és l'assumpte que hui vivim en un elogi constant a la normalitat. Tan extraordinària va arribar a ser la seua presència que ara ens sembla sobrenatural la seua aplicació diària. I no, no són ents divins, és gent que sap el que vol, entén i coneix el terreny que xafa. Chimpún.

Lo normal és cobrir les manques de la teua esquadra, no desatendre-les buscant jugadors insulsos pensant a traure'ls tres milions en dos anys. Lo normal és rebutjar la primera oferta per un dels teus millors actius, posant-ho en valor, en lloc de vendre-lo al primer que passa per la porta. Lo normal és negociar, no pagar el que et demanen sense rechistar, lo normal, és que es treballe en comunió amb un consens i seguint una ruta en lloc que siga el president qui pose al seu col·lega d'entrenador, o es bote al secretari tècnic perquè es va de sopar amb representants/presidents que no són de fiar.

Lo normal, en algú que sap el que té entre mans, és eixir a una roda de premsa i ser capaç d'estar dos minuts parlant sense dir res en lloc d'enfrontar-se amb males maneres al que pregunta perquè no es tenen respostes. Lo normal, en algú que sap el que té entre mans, és eixir a una roda de premsa i ser capaç de dir el que vols dir, quan el vols dir i t'interessa dir-ho. I no abans, ni després, venent-te al medialeader de torn canviant exclusives per protecció.

Són les coses que han anat modelant els sempre complicats estius mestallers, fins al punt que el passat va suposar tal assossec i tranquil·litat en mi que em vaig arribar a espantar, no fora m'estiguera ocorrent lo del xiquet del 'sexto sentido'. Este, va pel mateix rumb. Pau, seguretat... experimentar eixa sensació tranquil·litzadora d'estar en bones mans, que tot rode i fluïsca, per fi, com sempre vas voler. Ja fins i tot han recuperat el perfil Angulo que reclamares durant anys, la classe de jugador que quan abunda en una plantilla marca la diferència entre ser quart i poder competir.

Estius tornats en recessos de pau i felicitat, amb eixe punt de plaer culpable, perquè tractant-se del València sempre sospites que entre tanta cosa bona s'ha d'amagar algun truc, alguna catàstrofe esperant en el cantó, alguna alineació planetària que ho envíe tot a la merda... Plantejant-te la necessitat d'alguna marcianada per a compensar i espantar els fantasmes.

La nova felicitat és que ens diguen que tanquen amb pèrdues perquè interessa, o que a la tardor tindrem notícies de les maleïdes parcel·les, i posar-nos a parlar d'Hateboer com si ho coneguérem.

Este 'tot va bé' ens dóna la vida. Així siga sempre.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email